imprescindible

Baixo fins a la Virreina a veure l’exposició d’Agustí Centelles. Just davant meu puja les escales Jordi Solé Tura, a qui veig de tant en tant per la Barcelona vella, sempre a pas lent, ja fora de l’escenari polític, potser ignorat, potser ignorant.

Com que sempre arribo tard, a penes tinc una hora i quart per mirar l’exposició. Em sembla imprescindible, perquè potser no veurem mai més tanta documentació gràfica concentrada sobre els anys anteriors a la guerra civil, la guerra i l’exili immediat. La vida del país des de l'esquerra i la biografia de Centelles en imatges. L’exposició es divideix en dues parts: la que gira a l’entorn de la guerra, immensa, i la que mostra les fotos, sobretot, dels anys 70, quan Centelles torna a exercir la seva professió com a fotògraf publicitari. De la primera part tothom coneix les imatges de la guerra, potser la més famosa és la dels tres guàrdies d’assalt disparant des de darrere dels cavalls -mai no ens ensenyen la imatge sencera-, però a mi m’han interessat especialment els retrats dels personatges fets abans: em sembla sensacional la foto de Macià, la de Pompeu Fabra, assegut a la punta de la cadira, la de Wells, més en un altre món que en aquest, la de Junceda, ben arrelat a la quotidianitat... Les imatges de la lluita i de la derrota, no cal dir-ho són un document excepcional, exhaustiu que no pretendré comentar aquí: veieu-les. A mi, en segons quines, m’ha interessat més que el que diuen, com ho diuen... I, a més, les pel·lícules, els diaris i les revistes, els altres documents.

Tornant de l’exili francès, Centelles va a Reus i fa de flequer a casa d’un parent. Ja mai més tornarà a fer de documentalista amb la intensitat d’abans, sinó que es dedicarà a la fredor de la imatge sense gairebé més ànima que la que demani la marca comercial: anís del mono, chupachups... Què ens hagués dit Centelles de la postguerra? Trobo a faltar un catàleg, per remirar, per repassar més endavant.

Camino Rambla amunt, darrere Solé Tura. No el sento, però imagino que, com jo, comenta les imatges que li volten pel cap amb la seva acompanyant. Dintre d’una estona mirarem com empata el Barça.










































TRIPARTIT

Sembla que es reeditarà el pacte de la legislatura anterior. Res a dir, en el sistema electoral que tenim les coses van així i ho respecto i ja no faré comentaris. Montilla es troba a anys llum del que jo penso, i no per origen geogràfic. Posats a triar en les circumstàncies que es donaven, hagués preferit cent vegades Manuela de Madre. Però com que la situació és la que és, acataré la decisió: seran quatre anys, potser. El meu respecte, en tot cas, serà proporcional a la dignitat que mostri el nou president a l’hora de representar els catalans, els de sempre i els fills de guàrdia civil. Sé que ho tinc difícil. També tinc clar que s’ha acabat un període de la història de Catalunya.

Bonic gest, el dels jugadors de l’Espanyol, que avui han sortit al camp amb una samarreta blanca amb un record per en Puyol i la família, que viuen en la tristor. El gest els honora, la qual cosa no vol dir que el Barça s’hagi de deixar guanyar quan es vegin al camp.

Magnífiques metàfores a Alemanya, motor d’Europa: els euros es desfan a les mans dels usuaris dels caixers en contacte amb la seva suor, i la companyia EON no aguanta la sobrecàrrega de la seva xarxa, ni tampoc les filials o similars. Per fi es comença a albirar -ep, que no s'apagui la llum- que la vella Europa començar a estar cohesionada.