la veritable història de la caputxeta roja i mestre llop

Diversos comentaris en el post “de caputxetes i llops” m’impel·leixen a explicar el veritable desenllaç de la història, que m'acaba d'arribar. Sé que alguns no el creureu, que considerareu que únicament vull endolcir el que tantes i tantes vegades us han explicat , que aquest és un final apòcrif. Potser pensareu que l’esperit nadalenc s’ha apoderat de mi, com ho ha fet dels pobles i ciutats del nostre país, que ja llueixen els llums –encara apagats- d’aquest Nadal proper. No argumentaré, no insistiré: vosaltres mateixos. Jo tinc plena confiança en Josep Massó i Ventós, fill de Jaume Massó i Torrents. Si ell va dir que la història acabava així, jo me’l crec.

-Vull que em diguis que perdones el meu designi salvatges, Caputxera Roja! La noieta tota es va posar a tremolar i va dir:

-Ai, llop dolent, que et deus haver menjat la meva àvia bona! Ella no és aquí i les teves dents deuen ser encara brutes de la seva sang!

Mestre Llop es va picar el pit amb la pota i va dir:

-Et juro que no he comès aquesta mala acció, Caputxeta Roja! Quan he arribat aquí l'àvia bona no hi era pas. La meva temptació eres tu, sense pensar que era la nit de Nadal i que ressonaven pel bosc campanes de festa. Jo m'he menjat molts infants com tu i molta gent, i aleshores sí que les meves dents eren sempre molles de sang fresca. Però un dia va venir a mi sant Francesc i em va sortir a l'encontre i em va parlar tan bé de les meves maldats, que vaig posar la pota dins la mà del sant, i li vaig prometre que mai més menjaria cap persona viva. I he mantingut la meva promesa i només avui, perquè tinc fam, anava a trencar la meva paraula.

La Caputxeta Roja li va allargar els presents que havia portat per a la seva àvia i Mestre Llop va menjar, i va assaciar la seva fam. I després que va haver menjat li va dir, allargant la seva pota:

-Ja sé que s'ha dit, Caputxeta Roja, que jo m'havia menjat la teva àvia i després t'havia enganyat i t'havia menjat també. Però tu ja saps que això no és pas veritat. Tu ja saps que una noieta de la teva virtut i de la teva bondat pot anar pel bosc sola sense por que el llop se la mengi. I per fermança d'això, dóna'm la teva maneta feinera que m'ha ofert el pa i la mel i la mantega i el pastís i el pollastre, i jo hi posaré la meva pota que es va posar dins de la mà el sant, perquè hi hagi una bona pau entre la Caputxeta Roja i Mestre Llop.

La noieta va estrènyer la pota de Mestre Llop dins la seva mà. i dels ulls de Mestre Llop, devinguts serens, varen caure dues llàgrimes que van relliscar pel seu pelatge fosc.
En aquell moment varen entrar la mare i l'àvia de la noieta i varen ser testimonis de la fermança de Mestre Llop.

I assaciada la seva fam i més segur de mantenir la promesa que havia fet al sant, Mestre Llop se'n va anar bosc endins cap al seu cau, escoltant el so argentí de les campanes de Nadal que arribaven clares entre la neu que omplia la terra i les soques negres dels arbres del bosc de les rondalles on les criatures ja podien anar soles.

I al lluny, entre la seva mare i la seva àvia, que tornaven al poblem, Mestre Llop veia l'eixerida Caputxeta Roja com una flor enmig de la neu, i una mà d'infant que li feia adéu, adéu...

I com que avui no estic gaire condescendent, si voleu saber la història completa de la caputxeta roja, que no vermella, busqueu-la a Google, i ja m’ho direu. Una història ben trista per a Mestre Llop, per altra banda.