opòsits i enuigs (2)

La naturalesa de l’ésser humà té els dos pols: compassió i enuig, amor i por. Però la cultura occidental ha institucionalitzat la por; la seva política i la seva economia s’han organitzat basant-se en la por. Els diners son avui un fi en si mateix, no serveixen per intercanviar. Les societats que no tenen diners estan condemnades, aquesta és la plaga que ha creat Occident, i si no canviem, hi haurà una catàstrofe, perquè els recursos són limitats

Satish Kumara, editor, pedagog i escriptor indi.

De tant en tant tinc la debilitat de llegir i de creure’m discursos com aquest, parcials i poc informats. Paraules que parlen de conseqüències a llarg termini, com l’informe fet a Anglaterra que alerta sobre la situació del món l’any 2050 si no canviem models econòmic i industrials, com l’estudi que ens diu que l’any 2048 –quanta precisió- s’hauran pràcticament acabat totes les espècies de peixos properes a la costa de què ens alimentem ara, com l’informe, geogràficament més modest, que ens diu que els valencians són, percentualment, els majors consumidors d’aigua d’Europa... Penso que potser algun dia la nostra Generalitat farà un estudi similar sense encomanar-lo a cunyats, nebots, amics, pagats a 50 euros la paraula i tallats i enganxats d’Internet, mentrestant, prou feina tenen.

Després, però, mossego una llimona, faig una ganyota i torno en mi. Recordo que des de Sentimental no he llegit cap llibre de Sergi Pàmies, planifico una mica el dia i menys la setmana, llegeixo al diari pistes definitives que em portin a imaginar que passarà a Catalunya els properes quatre anys –amb permís d’Espanya-, escolto un cirurgià a BTV que ens diu que una de les preocupacions creixents de la gent és no fer-se vell o no semblar-ho –i aquí és on ell intervé-, aprecio versos d’amor amb rima i sense d’autors consagrats i d’altres de novells i sense llibre, em poso d’acord amb la Joana sobre el dinar de demà, parlo una estona amb la meva mare, baixo fins a la Virreina, llegeixo que les marques de luxe fan bosses transparents per lluir als avions, m’emprenyo amb el joc del Barça... En fi, que tinc moltes coses per anar fent, i em falta temps, com a tots vosaltres.

Fet i fet, el que digui Satish Kumara o l’informe anglès o el de la pesca o qualsevol altre de semblant la veritat és que no em preocupen gaire perquè jo –ep, dic jo, no parlo de tu o dels teus fills o dels teus néts-, d’aquí a 50 anys, ja no hi seré. El màxim que em pot passar és que algun dia l’estat o una multinacional em digui que em toca jeure sobre una llitera i em faci escoltar -allegro con fuoco final- la simfonia del nou món de Dvorak mentre vaig contemplant fantàstiques imatges accelerades de la vella natura i dels animals de la terra, del mar i del cel. Què més puc desitjar? Mentrestant, espero que no em facin menjar massa pastilles verdes, succedanis de la vida.