poc sóc conegut e amat?

Al menjador de la meva mare hi ha una pissarreta on cada matí es canvia el dia amb un Vileda blau i s’afegeix el sant o la santa corresponent. És una iniciativa tradicional que ara correspon a una noia sud-americana. Veig que avui li ha tocat el torn a sant Ramon Llull. Si no ho arribo a veure m’hagués passat desapercebuda la celebració religiosa. Em pregunto si la noia ha escrit el nom perquè és el primer que figurava en el calendari que ha consultat (avui també és el dia que l’Església dedica a la marededéu de la Medalla Miraculosa –què us sembla Medalla com a nom de noia?- i de sant Basileu, bisbe i màrtir), un calendari de La Caixa de Catalunya, segur, o perquè sent una veritable devoció per Llull. Jo més aviat m’inclino per la segona hipòtesi, pel fet que no només esmenta Llull sinó que l’ha promogut a la categoria de sant abans d’hora –i ja seria hora, que això de beat Llull és poc seriós-.

De tant en tant Llull es desanimava, com consta en algun dels seus escrits perquè li semblava que no trobava la comprensió i l’ajuda dels seus contemporanis en les activitats que havia emprès:

Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat.
Grans res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.

Cant de Ramon (estrofa vuitena)

Dubto que hi hagi en l’actualitat cap personatge de llengua catalana de la seva època o immediatament anterior o posterior que susciti tant interès com l’encara beat. El darrer exemple d’interès que conec és la traducció del llatí d’algunes de les seves obres que ha anunciat l’editorial Obrador Edéndum.

Què espera Roma per fer-lo sant? No és prou miracle que se’l continuï llegint i editant després de tants segles de la seva mort? No és que la santedat ajudi a augmentar la seva fama, però és a com allò de la Creu de Sant Jordi... I si tants mediocres han arribat al santoral, que és el que tenien que no tingui Llull? Potser li mancava mediocritat?

P. S. Escrits els paràgrafs circumstancials anteriors, m’assabento a través del Llibreter i de l’Efecte Jauss de l’imminent tancament del Saló de Lectura, el dia 27 de desembre. És veritat que jo ja no trobava les complicitats de la primera etapa –no entraré ara en els motius- i no em sento culpable en confessar algunes desercions i un decantament sobtat i sorprenent cap a De llibres –perfectament compatible, per altra banda-, però aquest final inesperat em deixa orfe d’un dels programes, encara, més estimulants de la televisió que arriba a casa meua. Saló de Lectura, ara i abans, és –era?: no m’ho acabo de creure- un espai d’una dignitat i d’una honradesa més enllà dels rànquings d’audiència, un programa que honora una cadena de televisió. No sé si els dos o tres darrers versos, que ara se’m presenten premonitoris, de l’estrofa de Llull li poden servir d’epitafi, tot i que em sembla que no es tracta d'una manca d'amor per part nostra, ni de les nostres ocasionals infidelitats.