som humans...

Retrobo, perquè aquests dies els busco, textos de l’humanisme. M’atreu la contundència d’aquest:

Hi ha hagut qui oferia gossos, o lleons o armes o coses semblants a mi i a d'altres reis del món; cap present, però, no honora tant, no sols aquell qui el rep, sinó també qui el fa, com els llibres que contenen el saber. Per això t'expresso molt singularment el meu agraïment, car no sols augmentes la meva biblioteca, sinó també la meva dignitat i la meva fama.

Alfons el Magnànim, versió catalana de la carta en què, en llatí, agraïa el regal d'un còdex d'una traducció llatina que Cosme de Mèdicis li havia tramès.

He estat a punt d’escriure un d’aquests posts llargs habituals parlant de com en l’actualitat aquesta carta d’agraïment seria impensable per poc que un fos honrat amb si mateix. Una casa, un cotxe, un càrrec inesperat de conseller... Això sí que seria d’agrair, però un llibre, i en una època en què el concepte d’honor és un anacronisme o un motiu de burla...? Segons quin llibre, tots ho sabeu, el present és pot convertir més en una nosa i un motiu per maleir la persona que ens el fa que en una sorpresa agradable. Quants llibres escombraria es publiquen cada any? Ningú no s’atreveix a fer-ne la relació, es necessitaria tota una vida. Per altra banda, sortint dels cercles més propers, parlar excessivament de la biblioteca pròpia sol ser motiu de desconfiança i de minva d’una possible fama guanyada a base de ... (aquí cadascú que imagini el que vulgui).

Continuaria parlant sobre el tema, però l’aparició en alguns diaris de consideracions sobre la catalanitat de Montilla que han portat alguns periodistes ben assessorats a recordar l’origen geogràfic dels presidents de la Generalitat immediatament anteriors al socialista i a buscar antecedents remots en el càrrec em fan desviar del propòsit inicial.

La Generalitat, encara que el concepte i el funcionament fos diferent, va néixer a la Corona d’Aragó l’any 1359, quan, després de donar-li una important suma de diners a Pere el Ceremoniós, es va constituir una institució per administrar-los de la qual formaven part dotze representants de les corts, quatre per cada braç –noblesa, clergat i poble (poble és un parlar)-. Des de llavors al 1714, ja us podeu imaginar que van presidir la institució gents de tot arreu.

Passant a un altre aspecte històric, tots recordareu que 25 anys després de la mort de Pere el Cerimoniós va ocupar el tron un rei procedent de Castellà de la dinastia dels Trastàmara, Ferran d’Antequera (a partir d’aquest moment els Trastàmara van regnar a Castella i a Aragó, més o menys com ara el PSOE i el PSC), que només va durar quatre anys i a qui va succeir Alfons el Magnànim (42 anys ininterromputs en el poder!), l’autor de la carta de més amunt i conqueridor de Nàpols (heu vist com està Nàpols aquests dies?). Durant el regnat d’aquest fill d’immigrant i immigrant ell mateix, va viure Ausiàs March. Més tard, un nebot seu (d’Alfons, no d’Ausiàs), conegut com Ferran el Catòlic, es va casar amb Isabel, una altra Trastàmara –tot queda a casa- de la branca que s’havia quedat a Castellà i va començar la emigració-immigració americana. I així podríem continuar fins al present, però em sembla que encara m’embolicaria amb més inexactituds, perquè el meu domini de la història oficial és, com veieu, notòriament escàs. També és veritat que a partir d’aquí podríem començar a reflexionar sobre el que els mitjans anomenen el debat identitari, que des de la perspectiva històrica és un tema força divertit, com podeu veure...

Va, plego, que per avui ja he divagat prou.