25.11.06

temporalitats

Escolto una estona els parlamentaris: és el torn de Saura, que inicia el discurs recordant que pot ser president aquell qui no hagi obtingut més vots que un altre candidat; quan el deixo sol a la tele, parla del canvi climàtic. Entenc, però no comparteixo, que un candidat a la presidència parli en una sessió solemne del primer tema. No entenc que els ciutadans encara li donin voltes a la qüestió. Quan vaig anar a votar, sabia que el meu candidat no seria el proper president de la Generalitat i també intuïa –en teniu proves- qui ostentaria el càrrec, la qual cosa no em va fer abstenir, malgrat que en vaig estar a punt. Calia ser imbecil, somiador o desinformat per no preveure com anirien les coses abans de votar i, sobretot, coneguts els resultats de les urnes. No m’agrada Montilla, fins i tot desconfio de Montilla –no sé si seria una exageració dir que més que dels altres polítics-. Qui serà el meu president s’allunya força de les meves conviccions i expectatives de país, crec. I aquí s’acaba la història, de moment.

Com és obvi, no conec Montilla ni la majoria dels altres candidats més que a través dels mitjans de comunicació, sobretot dels diaris. Els periodistes m’han anat informant de qui és qui. Els periodistes, que són humans com tu i com jo, han anat objectivant i subjectivant sobre els candidats: aquesta és la seva feina. Els periodistes, però, malgrat les seves tendències personals, haurien de tendir a no enganyar massa els lectors, a no crear conflictes innecessaris i sobretot falsos, haurien de tendir a no desinformar, a no voler-nos fer còmplices de les seves pròpies misèries.

Si “La Vanguardia” conservés encara la seva edició íntegra del periòdic en paper fàcilment consultable per Internet, el meu post d’avui s’acabaria amb l’enllaç als articles de dos periodistes grans, de llarga trajectòria, i a la proposta que vosaltres jutgéssiu, però com que això ja no es pot fer, em fan continuar escrivint per reproduir una petita part dels articles que avui han publicat. Carlos Sentis i Daniel Arasa. Títol del primer article: “Uno electo y el otro investido”. Arasa titula: “Montilla, líder o talento social”. Els títols ja són significatius, però no suficients.

En els darrers anys -no cal que expliqui la seva història professional, que em recorda molt la de Samaranch-, he llegit amb interès alguns articles de Sentis i mai no m’havia trobat amb un text tan manipulador, tan immenjable. En trio només un fragment i espero que, com que no és suficient, llegiu l’article sencer per arribar a comprendre l’assumpte que proposa:
“Por duro que sea encajar el golpe, hay que templar el ánimo y esperar que la respuesta llegue con nuevas elecciones. Mientras tanto Artur Mas puede quedar como una reserva moral altamente cualificada. Es y quedará como presidente electo, aunque no investido”.
Arasa té el seu article a la pàgines salmó del diari –no arribo a comprendre per què- i en un text més curt, però més interessant per la novetat de l’enfocament, ens parla dels tipus de liderats. També desconfio d’Arasa, però considero –vull considerar- que la seva visió no participa de l’intent d’engany de l’article anterior:
“No le falta inteligencia, ni capacidad de trabajo, ni mano de hierro. A su manera, Montilla puede ser líder, por la sencilla razón de que no existe una forma única de serlo.”

Fins a quin punt els articulistes tenen algun tipus de deure amb els lectors? No ho sé. El que sé segur és que Sentis i Arasa són dos gats vells en l’ofici i els seus articles d’opinió estan ben meditats i creen opinió.

Abans de sortir de casa escolto encara les paraules finals de Montilla, són aproximadament les set de la tarda. És un parlament curt, d’emoció semicontinguda. En trio dos moments:

La il·lusió que sento en aquest moment és íntima i compartida, però, més que proclamar-la, serà l’energia que mantindrà viva la meva dedicació al servei dels catalans i les catalanes. Una il·lusió que vull que sigui un estímul més que una exclamació.

No sé, Montilla, crec que de tant en tant, en moments especials i malgrat el caràcter, cal proclamar la il·lusió, cal exclamar. No és bo que el crit es quedi dins, malgrat que continuï l’estímul. Als catalans sovint no ens ha anat gaire bé aquesta tendència a no deixar anar el crit, a la contenció. No cal ser més català que els catalans.

Però la Presidència, a més de ser votada, com vostès saben, ha de ser estimada i valorada. Catalunya i el seu poble sempre han tingut una relació especial, profunda, afectuosa, entre la Presidència i la ciutadania. Vull guanyar-me primer el respecte dels nostres conciutadans i espero aconseguir també el seu afecte.

Va, Montilla, no demanis impossibles. Jo t’asseguro que et respectaré, perquè em representes, encara que no t’hagi votat, però no em demanis també que t’estimi, ja saps que el nostre amor és impossible. Tampoc no passa res, potser tindràs altres amors, encara que siguin falsos. Ja saps allò de la solitud...

8 comentaris:

Xurri ha dit...

Les paraules de Montilla estan molt triades, i si fòssin sinceres fins i tot podrien ser emocionants. Però no arrriben, no arriben...

Mentre tant, aquest gos vell es diu entre dents: "vagi jo calent, que rigui la gent..."

Anònim ha dit...

Crec que el que dius sobre els articles comentats és opinable, no hi estic massa d'acord. De fet, els periodistes, en general, manipulen, tots ho fem, d'alguna manera, quan tenim un mitjà per donar a conèixer opinió pròpia. De fet, tot és relatiu, i no crec que aquests articles tinguin massa pes en la massa social. Potser encara queda algun iaio perdut que diu 'això ho ha dit en Sentís' però em sembla que hi ha molta més gent que té altres gurus més joves i arrauxats per senyera. Sobre les eleccions i els resultats es podrien dir moltes coses, però crec que ara hi ha una tendència a acceptar com ha anat i fins i tot a donar-ho per bo. El poder té molt de ganxo i quan algú té el poder estem -sembla- disposats a mirar-lo amb indulgència i donar-li un vot de confiança. Per això, si no fa molts disbarats -i és possible que sigui així,perquè Montilla té una virtut que és la grisor discreta- poden tenir Pepe Montilla per molts anys. En fi, per les seves obres els coneixerem, encara que les obres també les veu cadascú segons les ulleres que porta, pel que sento, veig i llegeixo.

Anònim ha dit...

A mi tampoc no m'agradava, a priori, però un cop investit trobo que l'hem d'acceptar. Donar-li una oportunitat.

Anònim ha dit...

Pere, estic molt d’acord amb el que dius... a mi no m’agrada parlar-opinar de política en públic però aquesta vegada no puc deixar de dir que a mi el “tio Pepe” no em representa, i que no m’agrada el sistema de votació que tenim... francament trobo que s’han “lluït”.:(
Bona tarda i bon diumenge, :DD

Dan ha dit...

Del sistema de votació tents tota la raó. ja saviem com era i el que sergurament passaria. ja n'hi ha prou de donar-hi voltes.
I amb en Montilla... La veritat es que a mi em crea un conflicate, perque no em desperta cap entusiasme, cap ilusio, cap sentiment. I això em passa amb ell fa molts anys. Més que res perque soc de Cornellà. Però he de reconèixer que allà va fer una feina extraordinaria com alcalde. Va canviar completament el poble i per a millorar. La questio es: N'hi ha prou amb ser un (molt) bon gestor per ser president? Normalment diria que no, que del president espero lideratge i entusiasme (que el comparteixi jo o no es un altre tema).
Pero despres de la legislatura passada, potser un periode de gestio tranquila ens anirà be. Al menys a mi em cal un respir.

miquel ha dit...

I tant triades, xurri. Gairebé semblen un verset del llibre d'amic e amat de Llull. T'has fixat en el seu mig somriure?


No tinc cap idea sobre el pes de la premsa escrita en l'opinió de la gent, Júlia; suposo que molt menys que la tele, i entre els més joves, ni una cosa ni l'altra.
Quant a Sentís, dedicar un article tan llarg a un tema que ningú ja es planteja -i que era una pèrdua de temps plantejar-se- em sembla que és un pas enrere en l'assenyament dels seus articles darrers que, compartits o no, són força més raonables. És clar que tot subjectiu, fins i tot quan triem una part de la realitat i no tota -cosa impossible- ja som subjectius. I quant als resultats del govern de Montilla, doncs una altra vegada el mateix, cadascú el valorarà segons millorin o empitjorin les seves perspectives de futur que, d'una manera clara, depenguin de l'acció de govern.
Saps que Montilla, em recorda un d'aquells bisbes -tot i que no en sé la cara- van ser presidents de la Generalitat en altres temps. Sempre he desconfiat dels bisbes: és visceral.

Oh, tia Maria, jo més que acceptar-lo, sé que és el president i, ja ho he dit: és el que hi ha. Una altra cosa és que m'enamori: ni que fos el darrer home sobre la terra i jo sofrís un canvi d'orientació sexual. si m'equivoco, ja ho diré.

No, jaka, a mi personalment no em representa, però assumeixo que com a català és el meu president. Aar, si d'aquí quatre anys en puc votar un altre, no m'ho pensaré gens ni mica. Mentrestant espero que sigui tan gris com sembla i que els altres li facin la feina (desig utòpic).

Estic amb tu, Dan. De totes maneres, que la legislatura sigui tranqui·la tampoc no dependrà d'ell exclusivament. Ja ho anirem veient i potser n'anirem parlant.

Montse ha dit...

Ai, Pere, et dono la raó i em fa moltíssima mandra opinar, en aquest diumenge, que continua sent gris i trist (el diumenge, que no jo)

És que t'he començat a llegir pel final, hehehe..

Saps què em ve de gust, ara? tirar-me de cap al sofà veient una d'aquelles infumables pel·lis que ens fan per la tele. I és exactament el que vaig a fer.

Un cafè i un petó.

miquel ha dit...

Bé el diumenge ja ha passat, però a i m'espera una setmana mogudeta, més negra que gisa, prevec, fins al divendres, evidentment.
Quina peli has vist?
No te'n recordes que no prenc cafè? Però m'he pres... a la teva salut.