jornada de reflexió amb passatemps inclòs (fi de la sèrie)

Taxin, Taxin (o és tatxín o tachín)! L’alcalde de Barcelona és... Bé, ja ho sabem, però no avancem esdeveniments, que avui encara és el dia de reflexió (estic advertit) i no voldria que ningú em considerés més espavilat del compte. Mentre feu els darrers preparatius, us proposo un passatemps senzill que podeu resoldre ara o el diumenge, quan feu cua per dipositar el vostre vot. Si, a més, encara trobeu temps, us proposo un viatge al passat que pot incloure, sempre que en tingueu ganes, una actualització subjectiva.

ROMBO

Substituir els punts per lletres de manera que llegint vertical y horisontalment digui: 1.ª ratlla consonant, 2.ª part del cos, 3.ª tothom ho fa, 4.ª hi passa aigua, 5.ª consonant.

Joseph Mª de Sagarra

Doncs sí, Josep Maria de Sagarra va enviar aquesta col·laboració a “En Patufet” quan tenia 12 anys i ja veieu que als de la redacció els va semblar bé d’incloure-la en el número 148, del 3 de novembre de 1906. “En Patufet” era una revista infantil i juvenil interactiva, en què es troba força material dels nens que la llegien, sovint poemes –no sé si també algun de Sagarra-. Ignoro si hi ha gaires revistes que es puguin considerar l’evolució de l’antic “En Patufet”, a mi, ara, només se m'acut “Cavall Fort” ( i la seva germana petita, "el tatano"), que fa molts anys que sobreviu en aquest mercat cada dia més desentès d’aquest tipus de publicacions –al menys m’ho sembla-, però que no sé que llegeixi cap dels nens amb qui mantinc contacte. Les diversions infantils majoritàries van per una altra banda i el tipus de lectures també.

“En Patufet” morí al final de la guerra, però ja abans alguns l’havien comdemnada. Si hem de fer cas al que ens diu Josep Pla, ell mateix i Sagarra ho feren, per uns motius que són fàcils d’entendre i convincents. És com a mínim curiós veure i comprendre l'evolució d'en Sagarra: col·laborador infantil, segurament molt esporàdic, detractor i, finalment, nostàlgic.


Una de les coses per les quals la meva generació tingué més desafecte fou per l'esperit del «Patufet», per Josep Maria Folch i Torres, pels Pomells de Joventut, per les «Pàgines viscudes», pel Massagran, pel Bolavà, pel Pegantinc i altres impressionants collonades. Sagarra tenia un vertader odi per aquest petit món de mediocritats sinistres, provinents de l'autèntica classe mitjana indígena, que hi era admirablement interpretada.

Afirmar que el «Patufet» fos una sublimació de la cursileria catalana és probablement exacte. Però potser no és per aquest cantó que les coses s'han d'agafar. En definitiva, tots els nuclis socials existents tenen la seva peculiar cursileria, com tenen la seva concepció moral o la pròpia manera de cuinar el peix o la carn. La societat segrega cursileria de la mateixa manera que l'oli fa una taca envaïdora i imponderable. Veure, doncs, l'esperit del «Patufet» des d'aquest sol punt de vista era absolutament gratuït i innecessari —una simple elucubració d'intel·lectual genialoide, pedantesc i bufanúvols. Diguem-ho clar: davant el «Patufet» i la seva transcendència, la nostra generació sofrí una equivocació total. No sabérem veure que, en un país sense escoles, el «Patufet» era l'única escola real per a aprendre de llegir i escriure el català. No sabérem veure que el «Patufet» venia 65.000 exemplars cada setmana i que de les novel·letes infantils del senyor Folch i Torres no se'n feren, cada mes, tiratges inferiors a 40.000 exemplars. El «Patufet» fou un negoci d'editors, és clar, però seria un error no recordar que el primer director del setmanari fou Morató, que fou sots-director de «La Veu» quan Prat de la Riba en fou el director. El fet no es pot interpretar, doncs, com una simple improvisació editorial sinó com una cosa pensada, deliberada i realitzada amb vista a l'eficàcia. Ni tan sols tinguérem en compte aquesta realitat i la nostra equivocació fou total. En un país en què la gent no sap llegir ni escriure la seva llengua, el senyor Sagarra creia que el fet d'haver venut 300 exemplars d'un llibre de versos demostrava que el país anava endavant. Per altra part, Sagarra i jo i tots els supervivents de la generació que havia bescantat la cursileria del «Patufet» haguérem de veure, anys més tard, la implantació, en aquest país, de la més sinistra cursileria castellana. L'equivocació fou, així, completa, i Sagarra fou dels qui, anys després, enyorà més explícitament el «Patufet».

Josep Pla: «Josep Maria de Sagarra i la seva prosa» (1960) dins Retrats de passaport (aquí, el text sencer)

Ja veieu que passa de vegades, que el temps fa canviar la percepció de la realitat. Fins i tot les condemnes amb arguments ben fonamentats es revisen i s’escau no només l’indult sinó també la reivindicació del condemnat. Només de vegades, que tampoc és qüestió d’exagerar.

I fins aquí la petita reflexió, no sé si política, social o sectorial, en aquesta jornada de reflexió electoral. Continuarà en les properes eleccions.