països

No s’hi pot fer res, m’han pronosticat pluja i grisor. Cal acatar els designis del gurus del temps. Fem carretera sabedors que la pluja ens senyorejarà, picarà contra el sostre del cotxe, ens limitarà la visibilitat i, un cop arribats al destí, relliscarà pels paraigües, els impermeables i potser per les nostres cares aixecades al cel implorant clemència.

Però no, l’aigua no ens arriba i el daurat del sol i el gris dels núvols mantenen durant tot el dia una lluita sense guanyador ni vençut. Calia respectar la diada que ens acull inesperadament: Mediterrània, Mar obert –de Catalunya a Sardenya-. Sense saber-ho ens hem trobat de ple en les II Trobades de Música Mediterrània. El nom potser és excessivament ambiciós, perquè la varietat de músiques que pot suggerir és més un reclam dels comerciants i de l’ajuntament que se les empesquen totes per aconseguir fer créixer les vendes que una realitat, però seria injust no reconèixer que han fet una feina lloable: els carrers més cèntrics de Torroella estan ocupats per les parades i en cada parada es pot llegir un cartell que ens dona notícia d’algun aspecte de la cultura sarda. De sards, no en detecto, però tampoc sóc gaire bo a l’hora de reconèixer accents.

A quarts de sis de la tarda em deixondeix un cercavila amb predomini de metall i aire exòtic amb uns músics amb barret que passen i repassen el carrer. Els segueixo fins a la plaça i, oh miracle!, jo que fa uns dies em queixava de la desaparició dels músics romanesos de Barcelona els trobo a l’Empordà. Em situo a primera fila, els miro pel davant i pel darrere, em deixo contagiar pel seu ritme. Encisat, no me costaria gens abandonar la feina i seguir-los. No importa que siguin uns impostors; no ho som tots? Però aquesta és una història per un altre dia. Les obligacions més immediates m’obliguen a abandonar-los sense poder compartir el seu àpat. Més tard, sota els porxos, amb acompanyament musical escàs, sonen les cançons del país.

Arribo a casa quan ja comença a fer-se fosc. La cobla assaja al pati la música que començarà a les deu. Són realment sardanes?

Torno a sortir. Sota els porxos continuen les melodies conegudes i la pluja no s’ha presentat.

A poc a poc ha anat arribant el públic. Passa un quart llarg de l’hora prevista. L’organitzador presenta la vetllada, dividida en tres parts. Els primers seran els sards. El portaveu del grup ens explica en italià l’actuació que veurem i escoltarem. Ens diu que les danses sardes no solen ser de parella sinó de grup i es disculpa perquè potser no veurem el que és imprescindible: els olors, els sabors i els ambients que envolten els balls a l’illa. La danses sardes, ballades sobretot de malucs cap avall, amb filigranes amb els peus, em recorden les celtes, en canvi la música i les veus les trobo arabitzant o. si voleu medievals -penso en "El misteri d'Elx". Van variant els instruments i fins i tot s’atreveixen a presentar quatre tenors sense cap acompanyament musical.



Quan acaben els components del Ballu Sardu, es prepara la cobla. Comencen amb un dansa del XIX antecedent de la sardana. Al final, el públic deixa les cadires i forma rodones: sorprenent sardana (no feu cas dels comentaris de la Joana i meus: coses del directe). Són prop de les dotze quan comencem a sopar.



Mentre escolto casa la música de Taraf Goulamas i escric això, el cel s’ha anat tapant i la boira desdibuixa i humiteja els carrers. Demà, més música viva de la Mediterrània. Tinc el pressentiment que el sol tornarà a vèncer... i la música.

P. S. Els sol va guanyar, però avui ha tornat la pluja. Ara, un vent empipador i una temperatura que em farà repensar la roba de demà m’indica que s’ha acabat el parèntesi. Inconvenients tècnics més assenyats que jo, impedeixen que pugi els vídeos il·lustratius de sards i catalans, i ni tinc la certesa que la música es pugui sentir.