15.6.07

entrellats

Llegeixo que ha estat adquirit per la Generalitat l’arxiu de Puig i Cadafalch: 400 capses –no s’especifiquen mides- sobretot amb documents personals. S’han pagat 1.442.000 euros, és a dir, aproximadament el que guanyo jo en tres mesos. De sobte se m’acut –esborreu-ho després de llegir-ho- que quan la Generalitat necessita adquirir un bé cultural d’interès general hauria d’expropiar-lo, com sol fer amb béns més materials per construir carreteres, per exemple; encara que, per altra banda, els propietaris de béns culturals d’interès nacional als quals el que tenen els fa més nosa que servei, sinó no ho tindrien encapsat, els haurien de cedir gratuïtament a les institucions públiques pertinents, que sovint ho continuen mantenint de la mateixa manera..

Deixant de banda els papers, que consultaré en el moment que els desencapsin, de l’obra de l’arquitecte, potser l’edifici que m’agrada més d’entre els seus que conec és la casa Ametller, d’un racionalisme important malgrat les aparences. També em diverteixen els dos Hermes de la plaça de Catalunya, ara madrilenys, que ja em van servir per il·lustrar un post.

És curiós, però, que sovint confonc Puig i Cadafalch amb Domenech i Muntaner. Suposo que deu ser per la i entre els cognoms i la ch que comparteixen. D’aquest darrer, del qual he fotografiat algunes obres darrerament (el sant Jordi amb l’estranya llança de fa uns posts, per exemple), em fascina especialment una casa que tinc prop de la meva i que fotografio de tant en tant (fa uns dies, en veure’m tan aficionat, m’hi van deixar entrar). M’agrada fotografiar aquest detall, sempre, més o menys, des de la mateixa perspectiva però a diferents hores del dia:





















No sé fins a quin punt aquesta imatge obsessiva es correspon amb mi mateix. No, no intentaré dir-vos-ho no només per què no ho sé prou bé, sinó per què tampoc no és qüestió de fer autopsicoanàlisi aquí. Amb tot, m’atreu la diferència que podeu observar segons que la imatge l’hagi captat de dia o de nit. En el primer cas, la sensació de miratge és evident: aquests reflexos, amb la gent que sembla que camina entre les punxes suavitzades de la reixa, matèria inert i dinàmica que es confonen i es fonen, i finalment fugen. A la nit, es produeix la paradoxa que els dos elements queden més separats, són més nets els espòndils de ferro–al menys a les meves fotos- i agafen més força, no sabria concretar si més dramatisme. No cal dir que jo prefereixo la nit, perquè sempre m’ha semblat amb menys ombres, més clara, amb menys fantasmes, sense les contínues confusions diürnes, malgrat que se sol dir que la nit és més propícia a la divagació, a dir i a fer allò de què et penedeixes a la llum del dia. Potser sí, encara que sovint penso que són una llàstima aquests penediments condicionats pels factors lumínics i els fantasmes diürns.

Ah, per si no l’heu reconeguda, és la casa Thomas, al carrer Mallorca. A l’interior es veuen els mobles de “La Favorita”. Mai no he aconseguit veure clients, ni tan sols dependents. Algun dia baixaré i demanaré a algun turista que em faci una foto des de fora.

P.S. Ahir titulava convergència un post sobre el canal 9 i TV3 i avui em reafirmo en les meves apreciacions, sempre parcials. Avui, casualment, m’he trobat amb una entrevista de Puigbó al president Pujol a 8TV, el canal del grupo Godó. Sempre és il·lustratiu i divertit escoltar en Pujol, tot i que sempre fa trampa, com el bons polítics. Em quedo amb dos moments absolutament parcials: un de frívol, aquell en què el president pregunta a Puigbó la seva edat i el presentador dubta per un moment a dir-li que té 49 anys, i ja al final, el moment en què afirma que hem perdut l’orgull de ser catalans; aquí caldria un comentari llarg, però això és un P. S.



I a TVE2, em miro i escolto el programa de Joan Tapia (com em desagrada, pura subjectivitat, aquest personatge) que protagonitzà, tal com us anunciava ahir, Bargalló. Ni tinc ganes ni és el moment de fer un resum, però crec que hi ha hagut una clarificació important del tema de Frankfurt, í és que no hi ha res millor que recórrer a les fonts originals, sobretot a aquelles que tenen una visió de conjunt important. No sé si algú, des dels blocs, farà el que jo no faig i ho farà d’una manera completa, però mereixeria la pena. I agafant dues afirmacions ben concretes, com en el cas anterior: els efectes de la fira quant a les traduccions es veuran sobretot al 2009; i segona, un país amb estat podria tenir un Nobel de literatura després de la fira (cas de Portugal)...

10 comentaris:

Júlia ha dit...

Ep, no creus que t'has 'inflat' el sou???

Sobre els escriptors de Frankfurt, el que em sorprèn més és tota aquesta llista de no escriptors -experts?- que també hi van, suposo, amb despeses pagades.

El que em va agradar més de Pujol és que feia moderar el ritme a Puigbo que sempre va accelerat, massa pel meu gust.

Júlia ha dit...

...per cert, espero un comentari sobre això de l'orgull de ser catalans...

Ferran Moreno ha dit...

Ostres, Pere, si guanyes en tres mesos el que ha costat l'arxiu de Puig i Cadafalch, jo vull que m'adoptis ;-)

Aquesta mena d'arxius, tot i la seva importància, sempre porten un problema o altre: quan els familiars de la persona els dóna a alguna institució, sempre hi ha algun requisit absurd que la institució ha de complir; molt sovint ho fan per treure-s'ho de sobre, és cert, altres vegades fins i tot posen diners, posem per cas, perquè es catalogui el fons. El pitjor és quan se'n vol treure un profit econòmic, del tot legítim evidentment, però que pot portar a altres problemes... en fi.

Viatger ha dit...

Veig Pere que encara penses en Pts. i potser si que el teu sou de 3 mesos !
I si no , jo també vull que m'adoptis.

Respecte a la casa Thomas, sempre que passo per davant,al ser uns baixos , miro al interior , es instintiu. A mes trobo l'edifici molt interessant.

Estic interessat també amb "l' orgull de ser.."

Records

Anònim ha dit...

fa una stona que no llegeixo aquet teu bloc. em posare mes prop. deu ciao

El veí de dalt ha dit...

Copio al Viatger. Ni que sigui en ptes., jo en tres mesos, ni la meitat. Si m'adoptes, et passo a la parenta i als fills també. I no sé si ens queda "l'orgull de ser...". Apa, tens feina.

miquel ha dit...

Això del sou, Júlia, i altres amables comentarites, se'm va escapar i ara ja és massa tard per rectificar. De totes maneres, no té cap importància, a la fi no deixa de ser paper o plàstic que no serveix per gaire cosa.
Veritat que ens sentim orgullosos de pagar les despeses a tot aquells qui ens representen literàriament (i culturalment), doncs no en parlem més.
Aquí tothom va a la seva. Pujol ens explica el que vol i Puigbó volia que ens expliqués el que mai no explica.
Ui, això de l'orgull de ser catalans...

Cap problema a adoptar-te, Ferran. però pemsa que sóc molt rigorós a l'hora de repartir. A més, en cap cas voldria que deixessis de fer una feina que t'agrada.
Tens raó en les teves apreciacions, ara només falta saber en quin dels casos es trobaven els hereus d'en P i C.

Quant a l'adopció, vaitger, ja n'ets conscients de les contrapartides que t'exigiria? Mira que no tot són flors i violes i les dependències de vegades es paguen cares.
Entra algun dia a la casa Thomas, és maquíssima.
Compte no us demani un meme
sobre "l'orgull de ser"...

Ja ho saps, joaquim, aquí sempre ets benvingut.

Els qui tindreu feina, com li deia al viatger, sou vosaltres, veí. Amb mi us la jugueu, però si passeu les proves...

Xurri ha dit...

M'agrada la perspectiva forçada de la foto, especialment la de dia, amb aquells caminants que es perden Malorca avall. Però per més que m'esforço no acabo de trobar-li la semblança amb tu mateix, que mostres tan poques arestes.

Tot i que no son punxes, que son flors, oi?

Xurri ha dit...

Curiosa la vitrina verda, que canvia a blava de nit...

miquel ha dit...

M'agrada que t'agradi. A mi també em va sorprendre (no me'n vaig adonar en fer la foto)el canvi de color i ara no sé quin és el bo, terrible misteri.
Ja saps com són les coses, xurri, una cosa és el que es mostra i l'altra és la realitat que pot aparèixer en els moments més inesperats. Són flors i són punxes, dos elements sovint lligats, també ho saps.