Dos articles llegits avui –i tanta feina com tinc aquests dies!- que d’una manera directa i tangencial parlen dels blocs –em perdoneu la modernitat discutible de la c del Termcat, que equilibro en el títol, i els meus entre guions, que allarguen innecessàriament el post: ja sé que l’ortodòxia diu que han de ser curts i n’entenc els motius- em porten a opinar sobre aquest mitjà d’expressió i d’opinió –en alguns casos- que fem servir uns quants –milers si hem de fer cas al que s’escriu sobre el tema-.
De l’article de Quim Monzó de “La Vanguardia” –ja us el llegireu si us ve de gust-, extrec que Wiquipedia i les seves variants són relativament fiables i censurades –en puc donar fe de la primera afirmació en la mesura que jo indirectament hi participo i també em crec la segona per motius que sabem i que no cal fer explícits, però el cas no és ni més ni menys important que el d’altres enciclopèdies, tot i que si voleu en podem parlar. La segona afirmació, també certa i matisable, és que determinats blocs –ell parla dels dels alcaldes- no admeten comentaris o bé els filtren. Res de nou, i, com sabem, no ens hem de limitar als blocs dels polítics, per bé que bona part de la població pot pensar que els seus espais d’opinió són més importants –però, home de déu!, si els polítics tenen mitjans de sobra per expressar-se i els seus blocs no són més que un afegit més, força temporal i inconstant, i no el més important, de la seva tasca propagandística-
En Miquel Porta, vell amic, comenta el llibre de Ramon Alcoberro L’home que mira, que ha passat de la virtualitat al paper a través de Cossetània. M’agrada el principi de l’article, tot i no poder afirmar que sigui del tot cert el que diu: “Dicen que internet está cambiando la manera de entender el mundo. Incluso la manera de transmitir el pensamiento. Lo primero resulta evidente; lo segundo, está aún por ver.” La veritat és que dubto més de la primera afirmació que de la segona, però no dubto que totes dues tenen un punt de veritat, al menys virtual. Continua dient l’articulista: “Para empezar, un asunto que en este caso no resulta baladí: la forma. Incurre el autor en una contradicción al convertir al pantalla en libro? Si bien se mira, si bien se lee, el blog de nuestro filósofo es un libro que, tras infiltrar-se en la pantalla –un intruso se ha colado en internet-, recupera la forma que le es propia.” Més endavant afegeix, i aquí és on jo recordaria l’article d’en Monzó: “Al respecto, és una lástima que el libro no incluya los comentarios generados por los internautas”. I encara més: “¿El lenguaje filosófico puede i debe adaptar-se a la sintaxis telegramática de internet?” I aquí obre una altra via de discussió que alguns deuen tenir molt clara: la sintaxi d’internet ha de ser especialment telegrámática –jo hauria d’haver acabat aquest post fa estona-?; hi ha llenguatges més o menys aptes per a internet? En fi, preguntes amb respostes variades, que fa temps que es plantegen però sense conclusions taxatives, i que, vés per on, Miquel Porta replanteja en l’univers del paper, semblant i diferent al de la pantalla.
Penso que fins aquí ja tenim suficient material per reemprendre un debat que jo no encetaré més enllà dels breus comentaris que he deixat anar, però no em puc estar d’objectivar les possibilitats que ofereix el món dels blocs en els aspectes tècnics. Concreto a partir de Blogger, tot recordant que no oblido els aspectes esmentats més amunt.
1. Es pot pujar text amb finalitat diversa. No és ara la meva intenció fer una classificació dels blocs segons el seu contingut.
2. Es poden il·lustrar els textos amb imatges o utilitzar les imatges com a element bàsic del post. En el meu post anterior, per exemple, malgrat el que es pugui pensar, malgrat la lectura que se n’hagi fet, el centre d’atenció és la fotografia de sant Jordi i el drac, la resta és una mica de lletra per no perdre el costum.
3. Les imatges poden ser estàtiques o en moviment, encara no s’admet, que jo sàpiga, la sofisticació dels arxius de flash, per posar un exemple.
4. Se’ns ofereix la possibilitat de pujar música, bé amb una finalitat complementària bé com a centre d’interès, com en el cas de les imatges.
5. Enllaçant amb el punt 2 i 3, tenim la possibilitat d’afegir vídeos propis o d’altri, sempre amb les finalitats que decideixi el blocaire, no cal insistir-hi.
6. Els comentaris, i torno als dos articles de “la Vanguardia”, són un complement del propi post, que semblen importants als dos articulistes –i a mi mateix-, però que no apareixen com una opció en alguns blocs per raons diverses, de vegades confessades i d’altres no pels seus propietaris. Fins quin punt els comentaris, que no el correu, poden modificar el sentit del propi post? En aquest mateix punt es pot afegir el costum o no de comentar o respondre els comentaris per part de l’autor del bloc o les respostes únicament a determinats cometaris. Sí o no als comentaris dels comentaris? Respostes selectives?
7. Potser no tant important –ho ha de decidir cadascú- és la possibilitat de jugar amb la tipografia: formes, mides i colors.
Segur que em deixo alguns aspectes, però crec que hi ha prou elements sobre la pantalla per iniciar un procés de reflexió ni que sigui mental. No hi ha dubte que qualsevol opció és vàlida a l’hora d’aconseguir el que tothom desitja quan fa servir els blocs: expressar-se, és a dir, explicar el món o explicar-se un mateix, o les dues coses a l’hora, amb finalitats, limitacions i condicionaments diversos. Entenc que el que es busca també és la immediatesa que no permet el paper, al qual per altra banda, no pot arribar tothom, i les complicitats i etc., i bla, bla, bla. Deixeu-me, però, acabar dient, que trobo que el mitjà està força desaprofitat i que la lletra- costum, nostàlgia, incapacitat, escala de valors, etc, etc., i bla, bla, bla- continua sent la reina encara que sigui a través de la modernitat de la pantalla. I que consti que no jutjo més del que he insinuat. Ja ho veieu: el meu post d’avui no té cap imatge ni altre condiment que us pugui fer distreure de l’essencial.
I plego, que no sabeu com se’m menja la feina, encara que no ho sembli.
ROYAL DANSK
Fa 1 hora
8 comentaris:
Em temo que internet -blogs inclosos- està generant molta, massa, 'literatura' sobre internet. Déu o el destí em guardin dels experts que pontifiquen, més o menys, sobre com ha de ser, què pot ser, com serà o per a què servirà.
"la sintaxi d'internet ha de ser especialment telegramàtica" Completament d'acord. Jo ja em trobo sovint massa extens. Uf!
Em sembla que has fet una molt bona anàlisi de les possibilitats de la blogosfera; i és cert que com a medi expressiu és fantàstic.
Amb poques coses tens al teu abast mitjans per, sense gaires habilitats, dir el que vols amb paraules lletres i colors, idiomes sons i imatges, pel.lícules, vincles i enllaços, diàlegs, records, cites i música. Pots fer servir l'antic i el modern, barrejar ciència i literatura, llei i enginyeria, art i grolleria.
Tot aixó deixat a u n atzarós aire pendent que algú ho llegeixi, per casualitat o per fidelitat. I en generi, o no conversa.
Crec que aixó sí és un canvi, mai hem estat tan lliures per a expressar-nos com ara.
blocs???
quasi se m'oblida que és això...
;)
prometo posar-te al dia aquest cap de setmana, amb un mail o una trucada... i prometo posar-me al dia i escriure el post de la tertúlia que vaig dir, tot i que ara ja no escriuré el que hauria escrit abans... ai la política!
mil petons -si és que cal posar-me al dia-
mar
Deixem de banda els experts, Júlia, però els usuaris com jo pensem que se'n fa un ús tan limitat de les possibilitats que se'ns ofereix... És clar que no cal pagar res i que tothom pot fer el que li sembli.
De manera breu, xurri, has completat el meu post. tantes possibilitats i tan desaprofitades. I, sobretot, fins qui punt l'expressió sense lectura -i la complicitat que permeten els blocs- és satisfactòria. Escriptors sense lectors...? Tantíssimes veus i algunes tan poc escoltades! Veus en el desert? Jo, jo, jo i els altres? I encara més.
Benvinguda una altra vegada, mar. Ai, que la política, i altres activitats, t'han mantingut massa en silenci. Enyorança d'altres temps...
Petons (pocs, perquè no admetem vises a llarg termini sinó realitats quotidianes :)
tu i jo, ramon, em temo que apreciem els telegrames, però tenim tendència a les cartes, no hi podem fer res.
Com parlarem dels blocs d'aquí a 5 o 10 anys? Ens falta temps, perspectiva i experiència. Afirmar ara conclusions definitives sembla precipitat.
D'aquí 5 o 10 anys, Enric, el que es pugui dir sobre els blocs, si continua el seu ritme de creixement, serà una aproximació del tot parcial: cap individu no haurà entrat en una mínima part dels blocs que existiran.
Publica un comentari a l'entrada