31.7.07

audició, lectura i representació.

Mentre espero que em vinguin a portar el rentavaixelles (hem quedat a partir de les quatre) em miro una estona, una bona estona, la compareixença, a petició pròpia, de Clos al Congrés dels Diputats per donar explicacions sobre l’apagada d’aquests dies –i el que duraran les seqüeles-. Les explicacions que dóna –parla fins i tot de mil·lisegons, però encara no de l’apagada de València- em recorden alguns dels monòlegs de Groucho Marx. Després, en la primera intervenció del representant del PP, el guió canvia sobtadament i la pel·lícula comença a semblar-se a una història d’Ingmar Bergman –trio el post de la Júlia per recordar-lo, encara que la meva sensibilitat (?) no vagi pel mateix camí- o potser de Woody Allen. És una llàstima que ningú pugi a You Toube el vídeo sencer. Toquen el timbre i m’espatllen la diversió.

Aneu a saber per què, relaciono el parlament d’en Clos i les interpel·lacions següents amb una obreta de teatre que vaig trobar la setmana passada mentre feia la neteja i ordenació inacabable de la part que em correspon de casa. Amb Joan Barceló, l’autor del text, vam coincidir, sobretot per qüestions de feina, en llargues –al menys m’ho semblaven a mi- i avorrides reunions a l’Hospitalet. Ell ja tenia una obra important i encara li va quedar temps per continuar fins als 25 anys, després, la mort sense partida d’escacs. Quina merda!

L'obra acaba així:

Tots.-

Sortosament s’ha demostrat
que tot serà des de demà
ben demostrat.

No hi hauran laboratoris
ni tampoc llargs repertoris
ni discursos de xerraires:
cridarem escombriaires
que netegin els invents
d’aquests savis imprudents.

Sortosament s’ha demostrat
que tot serà des de demà
ben demostrat.

Estem tips de savieses
que en el fons són bestieses.
Ens fan creure teories
que no són sinó manies
i es disfressen les errades
amb subtils contes de fades.

Sortosament s’ha demostrat
que tot serà des de demà
Ben demostrat.

Joan Barceló i Culleres: Científicament s’ha demostrat. EDEBÉ, 1977.


A la introducció al muntatge teatral, en Joan, generós, deia:
En el benentès que aquesta introducció és inútil, us ressenyaré els detalls que nosaltres vam aprofitar, el juny de 1976, per crear la ficció d’Ensaïmada, tot pregant a qui ho vulgui representar que, sis us plau, s’adapti l’acció al propi gust, que canviï l’època, i el vestuari, que capgiri els mots i els trituri... Jo tindré la consciència neta de dir que he escrit l’obra només d’una determinada manera. Només –he, he, he!

Doncs això. I jo em quedo avui amb el simbolisme de Joan Barceló, en aquest país que s’anomena Ensaïmada i que cadascú pot farcir com li sembli. O no vivim en una democràcia en què podem triar entre el cabell d’àngel i la sobrassada?

P. S. Si voleu representar l’obra i no la trobeu, només cal que m’ho digueu. Us l’enviaré “a volta d’email”.

2 comentaris:

Júlia ha dit...

UNa gran pèrdua, recordo molt bé aquest escriptor, una 'promesa' de l'època, malaguanyat.

miquel ha dit...

Realment podia fer tantes coses encara... Em va saber molt de greu la seva mort, més enllà de la seva obra.