notes d'un diumenge de finals d'agost

Aquest agost he llegit poquíssim. Dos dels llibres gairebé per casualitat: La lladre de llibres i Firmin. El primer no recordava haver-lo comprat i el vaig trobar sota una pila de papers; el segon, després de fullejar-lo en una llibreria, el vaig regalar a un amic a qui no veig més que un o dos cops a l'any, però ja el tenia, així que me'l vaig quedar i vaig compensar en M. amb cinc novel·les negres d'una de les prestatgeries de la casa del sud. Crec que hi vam sortir guanyant tots dos. De La lladre de llibres potser en parlaré més endavant, tot i que al principi vaig pensar de canviar de lectura perquè a l'estiu m'he proposat no llegir novel·les juvenils si no és per força major.

També sense planejar-ho m'he llegit gairebé completament Notes per a Sílvia, que abans només havia espigolat, de Josep Pla. Diu Pla en el prefaci: Si algun dia editen en un sol volum aquests tres llibres a què al·ludia ( El quadern gris i Notes disperses, a més de les de Sílvia) fa un moment, l'única cosa que li desitjo jo -el llibre serà molt gruixut- és que no li caigui mai al cap, perquè li faria mal. No sé si en català, però aquest any han editat els tres llibres en un sol volum, més Notes del capvesprol, traduïts al castellà (1500 pàgines): el cap de la Sílvia potser perilla i els lectors castellans es poden endinsar en el moll de l'os planià en un sol volum.

No recordo ben bé perquè vaig començar a llegir sistemàticament Notes per a Sílvia, crec que buscant algun text sobre la sardana d'un Pla ja gran. No n'hi ha cap, em sembla, però en canvi apareix un escriptor i un home que per primera vegada s'enfronta a la vellesa d'una manera explícita, que insisteix en la precarietat de la vida, que es distancia encara més, que és reconeix en el seu dolor físic -poca broma-, que, encara que només sigui per moments, deixa de banda la seva sornegueria i gairebé la seva ironia. Ei, només una mica i en algunes anotacions, perquè en altres és el Pla de sempre, amb més ofici, amb més experiència, més cansat, més líric a la seva manera. Després vindrien les Notes del capvesprol. Més tard, ja a la vuitantena, aplega el que forma Darrers escrits, però aquesta obra ja és una altra cosa, si és que en Pla alguna cosa és una altra cosa.

Llegint Notes per a Sílvia torno a reafirmar-me en la meva convicció gens original, i no necessàriament compartida, que qualsevol llibre es pot llegir a qualsevol edat, en qualsevol circumstància, però també penso que les lectures agafen nous matisos segons els anys i segons el grau de complicitat. Fins i tot hi ha textos que ens han semblat infames o intranscendents que després es convertixen en els nostres preferits; això sempre que hi tornem, és clar, perquè sovint la primera lectura és, desgraciadament, definitiva. Deixeu-me començar, perquè m'entengueu, amb una anotació del Pla de 65 anys o una mica més:

Avui, últims de març de 1963 ha vingut a veure'm un amic amb qui fa anys que tinc una relació en la qual no intervé cap convencionalisme. M'ha dit que em trobava envellit físicament. Aquesta classe d'envelliment m'és perfectament igual: reaccionar contra un fet ineluctable no té sentit. Ara, el que per a mi és perfectament sensible és l'envelliment moral. Aquesta forma d'envelliment ha coincidit amb la producció a la cama esquerra de l'oclusió arterial. El dolor d'aquesta oclusió, el començo a sentir després d'haver caminat quatre-cents metres; però, com que camino tan poc i estic tantes hores al llit, a penes me'n sento. L'oclusió, havent estat la primera manifestació de desordre conscient ocorregut en el meu organisme -del tifus, a penes me'n vaig adonar-, ha estat una sorpresa tan insospitada que la seva novetat mateixa és la que m'ha envellit moralment. Aquest envelliment és una espècie d'indiferència insuperable davant els llibres, la gent, el que passa al voltant meu. Em passo al llit hores i hores, mirant el sostre, i s' allargo el braç trobo que el moviment és irrisori, absurd, inútil.

He he estat temptat d'acabar d'aquesta manera tan desoladora, tan definitiva, però m'ha semblat que feia trampa, així que afegeixo una altra nota, més lleugerament positiva, més esperançadora, sobretot per als amants de la lectura:

El dolor (que l'abundància de les drogues habituals sembla augmentar) em fa fugir de la gent, em fa estar sol, però la solitud sembla augmentar el dolor i la pena. Com que no sé per on començar, no faig res. Em recito les poques poesies que sé. Algunes poesies de Josep-Sebastià Pons, magnífiques. Si no s'hi pogués llegir, el llit seria un turment. Per una o altra cosa ha de servir la cultura, valga'm Déu!

Consti que el llibre és, evidentment, molt variat -i molt desigual- i no voldria deixar ara una impressió falsa, però, no us fa res si continuo un altre dia?