malenconia de setembre

M’encarreguen de comprar un reproductor de mp3 (o mp4): res, una cosa senzilleta perquè serveixi d’acompanyament en els passeigs llargs que es preveuen. Compro l’aparell, un Creative de 4 gigues, al Corte Inglés i, al FNAC, un carregador per no dependre de l’ordinador. Plovisqueja d’aquella manera que fa de bon rebre l’aigua. Els sons de l’escenari de la plaça de Catalunya fan mal, em mortifiquen tot el cos. No em quedaré a celebrar l’aniversari d’en Sisa.

A al nit, carrego exactament set-centes onze cançons de totes les èpoques, per a tots els gustos –espero-. De tant en tant n’escolto alguna: uns segons només. Em detinc en una música, un poeta i dues veus. Imatges sense parar, les del poema, les de les veus, les dels paisatges: Baix Ebre, Terra Alta, Priorat, Empordans... Acompanyant els ceps, sobretot les oliveres, però també els ametlleres, els garrofers, les pomeres, les serveres... les muntanyes i el mar. Em menjo uns grans del darrer moscatell de la temporada. Em vénen ganes de posar imatges a la lletra i a la música, però seria una feina inacabable, parcial, inútil. La grisor i el sedentarisme m'aclaparen momentàniament. A Youtube trobo una versió que de retruc em porta a un bloc italià; Sagarra i Neruda, quina parella al costat d'una copa! L'altra, la mateixa, algú l'ha convertit en una cançó d’amor (?). Definitivament, no cal que afegeixi res més. Potser sí, potser que ho complementi amb el post de la xurri que acabo de llegir.





En fi. Fi de festa:

Quando tramonta il sol oh oh la gente balla
togliti la foglia non sentirti sola
c'è una musica nell'aria e tu sei bella ancora
quando tramonta il sol oh oh la gente ha voglia
di cantare insieme canti di stagione
provare dentro al cuore l'ultima emozione
...