S’inclina sobre un plany intentant esbrinar la sinceritat del trobador. M’hi acosto, saberut, i li dic, més una afirmació que una pregunta:
-Així que tu ets coreà? Que tal el català?
Em mira mig burleta, sorprès de la meva ignorància:
-Home, jo sóc nascut aquí, els meus pares sí que són coreans, i aquest també –assenyala el seu company que s’endormisca -què més pot fer?- sobre un diccionari bilingüe en aquest migdia d’octubre de mànigues curtes i portes obertes.
Tenim una conversa breu, amb un fons de disculpa, perquè ara no és el moment de distreure’ns.
-... i no t’importaria traduir-me un text al coreà?
-Si no és molt difícil...
M’encanta conèixer catalans que dominen llengües exòtiques que jo mai no aprendré. De l’occità, si no és molt difícil, ja me n’encarrego jo.
SOLITUD, FIDEL COMPANYA
Fa 42 minuts
3 comentaris:
cònec un magrebi de Nador que viu a Roda de Ter que parla un perfectissim català amb un deix d'accent francés, atès va viure una tem porada a Montpellier. Ah! nomès fa dois anys que és aquí.
Veig que no et ressignes, je, va, vinga aquesta transformació coreana per l'és un dir"
LLengua i identitat o només llengua, Francesc?
Ei, xurri, sempre em descobreixes les motivacions ocultes.
Publica un comentari a l'entrada