29.11.08

Consumim!

Passo a recollir dos pantalons que em vaig comprar la setmana passada. No porto pressa i faig una petita marrada per veure un dels sis arbres metàl·lics que singularitzen –poc, per què la Mayol no va fer fer més arbres?- la Barcelona nadalenca. Al principi dels jardinets de Gràcia no hi ha cap ciclista disposat a pedalar per intentar una ciutat més sostenible. Un noi i una noia, subcontractats per l’ajuntament passen fred a l’espera de ciutadans conscienciats. Tinc una breu conversa amb el noi, molt amable, que em confirma que els avets de disseny han costat 214.000 euros, una xifra que als dos ens sembla excessiva; però ell m’explica que l’enginy il·luminat és únicament una forma de cridar l’atenció dels vianants per tal de recordar-los, una vegada s’han apropat, els problemes de sostenibilitat, els reptes de les energies alternatives, les aixetes que gasten massa aigua, etc. Llàstima que durant l’estona que xerrem no s’acosti ningú per poder sentir les seves sàvies paraules. Em diu que allí no, perquè és un lloc de pas, però que ha sentit dir que a l’arbre del mercat de Santa Caterina fins i tot han pedalat nens. Fantàstic! La veritat, a mi em sembla que l’ajuntament ha tirat curt: sis arbres metàl·lics, quina misèria! El que calia era inundar Barcelona d’arbres, perquè la consigna ara és consumir; consumir en la mesura de les nostres forces, deixar, si convé, part de la vida en el consum. Més tard, quan amaini la crisi, podrem parlar de detalls. Jo ho tinc clar.

Agafo els pantalons i continuo baixant cap a la Rambla. La il·luminació dels carrers –els il·luminats, clar- em sembla escassa, poc imaginativa, decadent. M’aturo una estona davant dels aparadors de Quílez i comprenc que ells si que han entès la situació del país: ampolles d’aigua a preus prohibitius, però que estic segur que es compraran ràpidament; licors de tot tipus per ofegar les penes i fatigues de temps difícils. Em sento temptat a entrar a comprar un Jaume I o a preguntar si tenen una cuixa de pernil Premium Gran Reserva Joselito (81 mesos en repòs, 3.000 euros), però decideixo continuar el meu camí, sabedor que ara em precipitaria, que em cal planificar el meu consum atenent a les necessitats dels sectors productius més desafavorits. Mentre continuo caminat vaig pensant: quina part dels meus estalvis trec de la Caixa? Demano un crèdit per al consum ara que sembla que les institucions financeres del país tornen a tenir una liquiditat que mai no van deixar de tenir? Tinc tantes preguntes a fer-me i a respondre’m...

El mercat de la Boqueria es troba pràcticament a les fosques, i també ca l’Escrivà, on pensava comprar dos o tres dels seus excel·lents minixuixos. No crec que sigui cosa de sobrecarrega dels arbres mayolians. En parlaran demà els diaris?

Passo pel Corte Inglés (neu a les façanes) i faig un extra: compro catxels i calamars per sopar. I uns pebrots per omplir de brandada de bacallà.

Mentre torno a casa no deixo de pensar què puc fer jo pel país. I consti que no tinc gaire clar si quan penso en el país se m’apareix Catalunya o Espanya o tot el món. No tinc res clar, excepte que cal consumir, consumir, consumir. I vosaltres, ja heu escrit les vostres llistes de consum solidari?

Continuaré...
























9 comentaris:

Montse ha dit...

Ostres, que cara, la pota del Joselito!!!! qui és aquest, que es ven a bocinets després de tants mesos de repòs? ÔÔ

Quan he vist el títol del teu post d'avui he recordat allò de Treballem, treballem, que la civada, que la civada... però amb altres paraules:

Consumiu, consumiu, que a la Banca, que a la Banca
Consumim, consumiu, que a la Banca salvareuu

llàstima que no rimi, ecs, que dolenta sóc fent poesia, grrrrrrrrr

Jesús M. Tibau ha dit...

es veu que ara la nostra pàtria és la societat de consum, i els més necessitats, els pobres banquers

Grigri ha dit...

El Jaume I per ofegar les penes? hmmmm no és mala idea. Tot i així jo sóc més de Moritz 33cl. Per bé que a 0,85€ crec que em faria mal!!

Potser tens raó en que els bancs no han acabat sense liquidesa. Però pel poc que sé, pot esdevenir un problema per a qualsevol país que la Banca entri en mora o en pèrdues. Si la gent s'espanta poden acudir en massa a retirar fons.. I tant per tant, m'estimo més que l'Estat faci pantomimes d'aquestes de la compra d'actius amb obligació de re-compra que no que se'ns monti aquí un corralito!!
Que ens sembla injust? D'acord.

Però és que a mi això em sembla tant injust com tantes altres coses injustes que, perquè no surten als diaris, és com si no estiguessin passant. Però passen.. i tant que passen!!!
Sabeu qui rep a España la partida més gran d'ajudes de la PAC (Política Agrària Comú de l'UE)?? La Senyora Duquesa de Alba.
Que potser algú creu que li fa falta algun tipus de subvenció i/o ajuda?? Jo no...

Senyors, ens ha toca viure al cantó dels pobres. I això no és ni bo ni dolent, però calen altes dosis de valor i coratge per resistir!!! ;)

Francesc Puigcarbó ha dit...

No he vist els arbres "in situ", però no fan gaire fila i tot aixó de 'pedalejar' es molt ImmaMallolenc, o com diria l'Arus, cutre salsitxero/progre/ecologista/sostenible, i sincerament Pere, l'ecologisme de Iniciativa Verds, es parafresejant Ramón Barnils "Pixapins pel canvi ecologista"

jaka ha dit...

Ja has estrenat els pantalons o tels guardes per Nadal?
No he vist aquests arbres interactius... son divertits?
Be, a veure si comprem un bon pernil !!!

;D

Albert ha dit...

Aquest migdia he intentat consumir un parell de DVDs infantils i he acabat comprant-ne només un (és tan difícl consumir en català...).

miquel ha dit...

A mi, Montse, la situació de crisi i les consignes em van de conya. el que no sé és si els bancs em concediran crèdits pel meu consumisme indiscriminat.

Planyo, com tu, els pobre banquers, Jesús. Qui fos banquer en aquest país...

Dona, gigri, les penes, com moltes altres coses són subjectives, i un Jaume I pot arribar a subjectivar moltes soluicions, sobretot si ets nacionalista.
Ostres,dels bancs no en tinc una idea difusa, no sé com estan els del país, però em sembla que que una de les primeres mesures del govern sigui la de donar liquiditat als bancs, quan encara no havien obert boca -o si que havien dit alguna cosa i jo, com sempre, no ho sabia- és una cosa com a mínim estranya.
Ah, la duquessa, pobra...
Resistirem, malgrat tot, oi?

Què t'he de dir, Francesc? Els arbres fan pena, els polítics fan pena, nosaltres acabarem fent pena si ens emmirallem en arbres i polítics. Però els polítics, amb arbres o sense, ens fan anar per camins estrets.

Si continua aquest fred, jaka, demà mateix, que és diumenge, estreno els pantalons blaus.
No, els arbres no són gaire divertits, però alguns nens -i pares- s'ho passen bé, pel que he vist avui. És clar que per fer feliços els nens no calia gastar tants diners.
Uf, el pernil! No ho diguis a ningú, però em sembla que a aquests preus no podré competir.

Ho sé, Albert, ho sé. Els meus múltiples nebots i nebodes em fan anar de corcoll. Ara bé, jo personalment sóc consumidor (consumista?) de mena i tinc poques manies lingüístiques en alguuns camps del consum.

Júlia ha dit...

Jo hi posaria uns quants polítics, entre ells la Mayol, a pedalejar constantment, per produir energia. AIXÒ NO ÉS UN ARBRE.

miquel ha dit...

Completament d'acord: no és un nyap de colors car.
Em sembla que a la Mayol no li fa res passar-se el dia pedalant, ella és així