de la pintura i l'escriptura de Prudenci Bertrana

L’altre dia la Lola em va sorprendre explicant que té un Bertrana (no sé si me’l deixarà veure algun dia, ni que sigui en foto), perquè malgrat que sóc conscient dels anys que l’escriptor va dedicar a la pintura, mai no he pensat en ell com a pintor. No en sé res dels seus quadres ni de la valoració que se’n fa actualment, i en la seva obra de ficció, on sovint hi ha poca ficció, en la que he llegit, no en parla. En canvi, qui sí que en parla és la seva filla Aurora, de la qual copio aquests fragments de la biografia del seu pare:

Prudenci Bertrana no trigà a donar-se que s’havia errat novament. La pintura tampoc no l’omplia. Anava a la Llotja amb regularitat, delineava i ordenava figures, copiava nus al natural. A estones tractava d’empastifar alguna tela amb colors. Però ho feia tot sense convicció, sense entusiasme.
[...]
Un poc més tard, ja instal·lat amb els seus pares al mas Espriu de l’Esparra, per tot l’estiu, sortia de tant en tant al camp a pintar. Ho feia, sobretot, per impressionar el seu pare, no fos cas que insistís a voler-lo fer estudiar de nou en alguna facultat.
[...]
D’aquells assaigs fallits, cada cop més espaiats, en servava una llei d’amarguesa. No li procuraven cap emoció artística, cap satisfacció moral. No esperava produir una obra d’art ni guanyar-s’hi la vida. Les estones que hi passava eren estones malversades que hauria pogut aprofitar per córrer darrere les perdius o jaure tranquil·lament en un marge.
[...]
Prudenci Bertrana no comentava mai les seves obres. Quan algú li’n parlava, ell es planyia: “Això no és fer d’artista, és fer de manobre”.
Més tard fou nomenat mestre de dibuix a l’Institut Provincial de segona ensenyança. També donava lliçons en un col·legi de monges. Durant uns anys, els futurs batxillers i algunes noies de cases bones varen rebre el seu guiatge artístic.
[...]
Prudenci Bertrana tenia prop de quaranta anys i encara no havia descobert la seva vocació d’escriptor. Havia fundat una família. Treballava per pujar-la. Honradament –quasi goso dir “heroicament”- acceptava de guanyar el pa dels seus fills amb les feines que menys li abellien. Pintava damunt de setí estendards per a convents de monges i confraries gremials i, potser, fins i tot, algun ex-vot. Dibuixava i colorava rètols per a botigues. Seguia fent retrats a l’oli de senyors i senyores difunts. Donava lliçons a la seva acadèmia, a l’Institut Provincial i en col·legis. Hom no pot demanar més sacrificis a un home, sincer i sensible, que havia nascut per ser lliure i viure simplement lluny de les ciutats i dels ciutadans.
[...]
Només era plenament feliç quan amb el seu gos i la seva escopeta abandonava la ciutat, deixava lliscar les hores trescant o vagarejant per les vores del Ter, endinsant-se per la Vall de Sant Daniel o enfilant-se a les Pedreres.

Aurora Bertrana: Una vida.

Quantes pintures sortiren d’aquest vagarejar pel camp? No ho sé. En quina mesura, deixant de banda el que pintava per obligació, per diners, per mantenir la família, apareix en els seus quadres el goig que sentia en explorar la natura? Ho ignoro. En canvi, em tenen el cor robat les proses que recorden les seves caminades sense altra finalitat que retornar a la natura que ja no podia ser seva. Dubto que en la pintura –i sóc agosarat en afirmar el que no conec- aconseguís transmetre el que la seva escriptura captava i transmetia. Li he dit a la Lola, que acaba de llegir Josafat, que a veure que li semblen les seves Proses bàrbares. No sé si em farà cas -no vull responsabilitats, per altra banda- i no sé si avui interessen gaire, com no devien interessar als noucentistes, però si hi ha un Bertrana en estat pur, un Bertrana insuperable, es troba en aquests textos a penes amb acció dramàtica, a penes amb protagonistes, amb una llibertat total, com la que devia sentir lluny de tot allò que el constrenyia, que l’amoïnava, que l’empetitia.

Una de les coses que més el feien sofrir –ho ha deixat ben palesat en la novel·la L’impenitent -era el tracte amb intel·lectuals (ell els anomena així, i jo li ho respecto) reunit en tertúlia. La indiferència que mostraven envers les coses naturals i senzilles, la hipocresia, la suficiència i la petulància que palesaven en certes converses, el posaven de mal humor.

Aurora Bertrana: Una vida


Un prec encara: no el llegeixis pas d’un tirat, aquest llibre meu; no hi trobaràs pas res que tempti la teva curiositat o el teu afany d’aventures. Agafa’l quan vora una estufa enyoris una llar, quan determinis d’anar a passeig i no puguis anar-hi, quan et cansi el soroll i anhelis la quietud, o quan, com l’admirable personatge d’Eça de Queiroz, embafat de tots els luxes i de totes les comoditats d’una vida ultracivilitzada, et recordis del que és senzill i natural i desitgis veure una girafa. El meu llibre encara ho és més, de senzill i natural que una girafa. Per a escriure’l sols m’ha calgut endinsar-me en la primera arbreda que he trobat, en el primer torrent, en la primera muntanya. És un llibre per a adolits, per als presoners i epr als convalescents. D’aqueixos desgraciats, n’hi ha més dels que realment ho són , en les urbs populoses.
A l’urbs el llenço: que el frueixi el qui sàpiga fruir-lo. Jo espero tranquil la fina ironia civilista.

Prudenci Bertrana: pròleg a Proses bàrbares (fragment)