Sempre hi ha algun dia de novembre que per un moment se’m torna trist. De vegades ho atribueixo a l’escurçament de la llum, o al fred que em fa tenir poques ganes de sortir, o a qualsevol altra cosa insignificant. Em trobo cansat, distant, apàtic, amb aquella malenconia i passivitat que fa que siguis incapaç d’adonar-te que el món es mou, que continua. Després recordo –mai no deixo de recordar-ho- que és el mes dels meus morts: el pare, la iaia, la padrina, el meu oncle preferit... I el pensament de la seva mort em porta fragments desdibuixats de la seva vida, i de la meva.
En algun moment, però, vagant per qualsevol lloc, trobo un estímul inesperat que em fa tornar al ritme quotidià. Avui, per exemple, és aquest poema –proporcionat indirectament per la Lola- que ni tan sols he pogut llegir sencer i que ara copio. I me’n vaig a treballar que tinc molta feina per enllestir.
CURRÍCULUM VITAE
(fragment)
Jo vaig néixer a l’envist d’una carena
quan encara era estiu, però les guilles
ja ensumaven els tords. Feinera l’àvia
perfumava amb codonys la roba blanca
i els dolcíssims arrops. Serventa lenta
es rentava els pits nus dintre la segla
aombrada de joncs. La mare, alta,
però fina de peu, mirava els cingles
tot pensant en la mar. Jo, un plor a l’alba.
Algú va dir de dintre de les portes:
–«Com que és fembra i no val per alts designis,
no és prudent fer conjur amb les estrelles:
la ungirem amb els dons eterns i fàcils
de la terra i del vent. I arribà el taumaturg
de les esquelles, la sentera dels dons i l’home lúcid
que prediu el futur. Bulliren aigües
perfumades d’encens. Dintre les xicres
velles balbes sucaven coca flonja
i es senyaven el front. Com pluja fina
sobre el lli del bressol queien intactes
les paraules i el do:
«Seràs dolor amagat, joia esbandida,
com la terra soferta i agraïda.»
«Cada any pel tomb suavíssim del febrer,
cada dit, una branca d’ametller.»
«Si plou i vas pel món enamorada
faràs perfum de terra sadollada.»
«Si et besen quan l’estiu madura els grocs,
quin regust de maduixes i albercocs!»
«Llegiràs fàcilment l’inútil vers
escrit sota les fulles de l’alerç.»
«Ai quan et lliguin la garba! Estreta i pura,
sentiràs l’abraçada a la cintura.»
«Entendràs el diàleg transcendent
de les forces tel·lúriques i el vent.»
«Si t’adorms sota un brot de satalia
és probable que escriguis poesia.»
[...]
Si em moro avui que és dia d’hores curtes
i el novembre s’esfulla com un xop;
no ho digueu al marxant de vidre i pisa
que puja d’allà baix. Ni a les gitanes
de les cintes a pams i les cistelles
perfumades de fum. Que no ho sospiti
el potent i ravent camionaire
que s’emporta els avets. Ni la madama
que només ve pel juny i troba amargues
les ametlles tendrals.
Digueu-ho a l’aire
i a l’aigua, i als camins, i a les clivelles
perquè neixin abrils. I als cabreres
que tornen quan és fosc i saben coses
que no diuen ni als bocs. Coses tan fines
com la flor de saüc.
Conteu-ho als íntims
als que foren ungits, com jo, amb els crisma
de la Terra i del Vent.
Concepció G. Maluquer
Salàs de Pallars, 07.08.1914 - Barcelona, 19.04.2004
27.11.08
un altre novembre que s'acaba
Etiquetes de comentaris:
Concepció G. Maluquer,
curriculum vitae,
mort,
novembre
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Quantes poetesses bones poc conegudes, ai!!!
més que poc conegudes, totalment desconegudes, diria jo. I parlo per mi. Llàstima.
Em queda molt per aprendre!
Amunt els cors, Pere! que novembre ja s'acaba i desembre el tenim aquí, trucant a la porta!
M'has emocionat, amb els morts. De la meva infància, els meus Nadals per entendre'ns, no em queda ningú; és un buit terrible. Sort del futur, del nostre encara i, sobretot, de la quitxalla que creix: fills, nebots...
Dues confidències com a regal: La Conxita (així li deien les amigues; la meva mare l'estimava moltíssim) és l'autora (ara ja es pot dir) d'una auca cèlebre de l'agonia i mort del "Cagalàstics"; atribuïda a molts poetes, per exemple Pere Quart.
Durant l'agonia de Franco, la Conxita venia a casa a prendre cafè un o dos cops a la setmana i ens portava una estrofa feta. Encara recordo les rialles.
Un poema inèdit, dedicat a mi, el dia de la Primera Comunió:
"Avui que tot és blanc, flor, ciri i taula
i sembla una magnòlia el teu vestit,
voldries que fós blanca la paraula,
el cor, el pensament i l'esperit.
Avui diràs: "Amic, has vist el cel?
És blanc com jo. S'ha fos la nota blava.
Em vols? Sóc lliri, escuma, neu, estel...
I ell et dirà: "Amiga, t'espereva!"
Ah, la Conxita, a part, d'escriptora, era mestra. I també pintava!
Gràcies Pere! (i gràcies Lola), per compartir aquests poemes!!!
SU
No només poc conegudes, Júlia, sinó amb obra inèdita que mai ens arribarà. Tu ho saps molt bé.
Quan dius que parles per tu, et refereixes als teux poemes, Montse? Ai! No creguis, jo tampoc no coneixia la Conxita. Llàstima, si.
Res, Montse, que el novembre s'acaba, ja ho sé, i passa el temps, però sempre retorna, ni que sigui un moment. És inevitable. Gràcies pels ànims.
És així, Lola, a mi em queda la mare. Tens raó, queden els joves,i els de la mateixa generació, però la pèrdua de la infantesa o de la joventut pesa, de tant en tant.
Gràcies pels regals. Quin privilegi assistir a la construcció del cagalàstic, pel que dius, de lenta elaboració.
He buscat al Google informació sobre la Conxita i el més interessant és una pàgina que li van dedicar els del Pen.
Com m'hagués agradat tenir -potser més ara que aleshores- un regal de comunió com el teu. Guarda'l bé.
És bonic compartir versos bonics, oi, SU?
Coi, Pere, t'he de fer un monument: a la pàgina del PEN (efectivament molt bona): ma mare en primer pla, la tieta Ramona (la meva segona mare, les dues famílies vivíem juntes) rient com una ximpleta, darrere (Presentació d'"Aigua tèrbola" a la Catalònia).
Més avall, a una presentació de la Bertrana, ma mare al costat de l'Aurora, tot i que no se la veu gaire, és ella.
Sembla la ressurecció, dels morts no, però sí de les sevs ombres.
Gràcies per donar-me ocasió de recuperar l'atmosfera d'aquells temps.
Que et regalin un poema per la primera comunió... Imprimeix caràcter, no sé si per bé o per mal, potser algun dia ho esbrinaré, però és la pregunta del milió.
La Lola m'ha impressionat amb aquestes coneixences, quina enveja.
Per cert, no sabia això del cagalàstics, és un greuge que s'atribuís a tants senyors, per cert.
Ei, Lola, m'alegra que hagis recuperat imatges i records. A tu t'agraeixo que m'hagis fet conèixer la Conxita. Espero que algun dia ens parlaràs de totes aquestes històries que ara només insinues... i et respondràs preguntes, si és que cal.
Publica un comentari a l'entrada