5.1.09

ara sí, la reina

S'acosta la nit de reis i jo continuo reivindicant les reines. Dec a la generositat d'en Manel la lectura d'Una lectora poc corrent, un devertimento que a través del distanciament de l'humor anglès exemplifica a partir del protagonisme de la reina d'Anglaterra -podria ser qualsevol altre personatge, però ja sabeu com són els anglesos- el procés que va des del descobriment de la lectura a la necessitat de l'escriptura. He triat alguns fragments del llibre en ordre cronològic.

Llegir es retreure’s. Fer-se inasequible. Estaríem més tranquils –va dir Sir Kevin, si l’activitat fos menys... egoista.
-¿Egoista?
-Potser hauria d’haver dit solipsística.
-Potser ho hauria d’haver dit.
Sir Kevin s’hi va abraonar.
-Si poguéssim imbricar les seves lectures en una causa o propòsit de més abast... la capacitat lectora de la nació en conjunt, per exemple, o la millora dels estàndards de lectura entre els joves.
-Hom pot llegir per plaer –va dir la Reina-. No és un deure cívic.
-Potser –va dir Sir Kevin- hauria de ser-ho.
-Quines penques –va dir el duc quan ella li ho va explicar aquella nit.


Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Curiós diàleg en què em sembla que tots dos personatges tenen raó. La lectura -em refereixo a les novel·les, a la ficció que no és més que un reflex de la realitat- possiblement humanitza, fa entendre la complexitat humana, però al mateix temps aïlla, aparta. Quina paradoxa la de la reina que es va fent més conscient de la diversitat dels seus súbdits al mateix temps que ells se senten perplexos perquè s'adonen que la seva monarca va més enllà del paper secularment establert, que s'ha convertit en un ésser pluridimensional, imprevisible.


Els escriptors, va decidir aviat la Reina, probablement és millor conèixer-los dins les pàgines de les seves novel·les, i és millor que en la ment del lector siguin tan imaginaris com els personatges dels seus llibres. I no semblava pas que els escriptors pensessin que el lector els havia de fer una gentilesa, en llegir els seus textos. Més aviat semblava que pensessin que ells li havien fet una gentilesa en escriure’ls.


Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Completament d'acord, o gairebé, amb les reflexions de la reina.

-Una vida terrible, pobre home. Martiritzat per l’asma, i és veritat que era una persona d’aquelles que fan venir ganes de dir: “Au va, espavili una mica”. Però la literatura en va plena. La cosa més curiosa era que quan sucava una pasta al te (un costum desagradable) se li feia present tota la seva vida passada. Jo ho vaig provar i no em va fer cap efecte.
-Segurament no era la mateixa mena de pasta, senyora- va dir el ministre d’Exteriors, i va tornar a centrar la conversa en els acords monetaris.


Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

El fragment anterior se m'ha escapat, no el tingueu en compte, o considereu-lo una mostra de l'estil de la prosa anglesa que esmentava al principi.


Va descobrir, però, que quan acabava d’escriure alguna cosa, encara que només fos un apunt al seu quadern, se sentia tan satisfeta com abans se n’hauria sentit després d’haver llegit una bona estona. I se li va tornar a acudir que no volia ser una lectora prou. Una lectora era gairebé el mateix que una espectadora, mentre que quan escrivia feia alguna cosa, i fer coses era el seu deure.
Jo hauria dit –va intervenir el primer ministre- que Sa Majestat està per damunt de la literatura.
-¿Per damunt de la literatura? -va dir la Reina-. ¿Hi ha algú per damunt de la literatura? Seria com dir que hom està per damunt de la humanitat.


Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Deixant de banda la reflexió més transcendental: què hi ha per damunt de què?, no és veritat que arriba el moment en què el lector sent la necessitat d'escriure? No en som exemple la majoria dels blocaires? Que després es publiqui o no el que s'escriu és un tema que no apareix de forma prou explícita en la novel·la, però que tots nosaltres tenim ben clar. La qüestió, altres vegades plantejada aquí, és que no queda clar si nosaltres en tenim prou amb les pantalles i l'autoedició o aspirem al paper i a l'edició dels professionals.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

La Gloria Fuertes té una obreta de teatre amb 'las tres Reinas Magas', ja de 1978.

Júlia ha dit...

Aspirem, aspirem, però com que comporta moltes dificultats i, en ocasions, encara moltes més la difusió, amb l'overbuquin que hi ha per tot arreu, ens conformem...

miquel ha dit...

Però sembla que ara ningú reivindica reines, no?

Ei, que tu no aspires, tu publiques. Una altra cosa és que després els circuïts...