ccvb

Entro amb la intenció de comprar un llibre de la Glòria Llobet –que no tenen- i surto amb un llibre de Carvalho. De fet no sé si l’autor és Carvalho, Vázquez Montalbán o algú altre, o tots plegats.

Carvalho o Vázquez Montalbán, o qui sigui, presenta (presenten?) en la cocina de los mediterraneos tot un seguit receptes de la cuina catalana, valenciana i balear, precedits d’una introducció cultural-gastronòmica de cada territori (país?). Una recopilació engrescadora en què al costat de menjars que es poden trobar en molts restaurants apareixen alguns plats que imagino que només es poden tastar en cases particulars o en escassíssims negocis de restauració. Fantàstic!

Ara bé, un es pregunta si l’autor, sigui qui sigui, ha tastat tots aquests plats i, posteriorment, ha preguntat el procés d’elaboració als autors abans de fixar-lo en aquestes pàgines. Un té la idea que la cuina tradicional o popular neix en les cases particulars i en alguns casos després passa als cuiners dels restaurants i a les bibliografies dels recopiladors de sensacions i passions, que de vegades són cuiners o cuineres i d’altres no. Tant els segons com els tercers tenen una certa tendència a millorar els originals, a recrear, a inventar, cosa molt lloable que indica l’instint de superació dels humans i la seva voluntat de singularitzar-se. Tornem al principi del paràgraf: d’on han sortit les receptes del llibre, directament de les cuines de casa, dels restauradors o dels bibliògrafs? La meva impressió és que l’origen no és la cuina que encara practica la gent particular sinó les altres dues fonts. Tinc la sensació que l’autor o autors no han contrastat les receptes trobades en restaurants o llibres –i no sé si tastades en la seva totalitat- amb les de les dones i homes que encara les cuinen a casa seva per a ús particular i dels convidats que els arriben de tant en tant. Per no allargar-me en deixo una sola mostra que els tortosins i assimilats entendran perfectament i potser comentaran, la recepta dels “Pastissets o pastelillos de Tortosa”:

2 copas de mistela 2 dl de aceite 200 g de azucar 700 g de harina 1 corteza de limón 300 g de confitura cabello de ángel 1 huevo

Amasar en un recipiente la harina, la mistela, el aceite, el azúcar y la cáscara de limón. Después, extender la pasta sobre una bandeja en forma de rectángulo de unos 3 cm de grosor. Disponer encima el cabello de ángel y enroscar la pasta sobre si misma en forma de espiral. Ponerlo en una bandeja, untarlo con huevo batido y meterlo a horno suave. Antes de servirlo, cortarlo en rodajas.

Dubto que la meva mare, constructora de pastissets segons la saviesa d’uns avantpassats dels quals es perd la memòria en la llarga nit dels temps s’atreveixi a certificar aquesta receptar (deixant de banda els ingredients, i l’ou batut per sobre? tallat en rodanxes? On s’és vist? Potser en alguna pastisseria creativa?). també és veritat que la meva mare, reclosa durant molts anys en un poble secularment aïllat del pas del temps i de la modernitat, potser mai no es va assabentar de l’evolució gastronòmica. Ara és massa tard.

En resum, que cal anar amb molt de compte, que no tot el que sembla és, que als cuiners aficionats els costarà una mica practicar alguns plats amb la garantia d’obtenir uns resultats òptims o genuïns. Dit això, no dubteu que el llibre és interessant en la mesura que dóna notícia de la varietat de la cuina dels Països Catalans –no de la totalitat, és clar-, que presenta unes receptes saboroses i en alguns casos injustament oblidades, que aquestes receptes són realitzables malgrat la inexactitud o les mancances expositives en altres. Decididament una obra de síntesi a tenir en compte en l’aspecte pràctic i en l’aspecte bibliogràfic i infinitament millor que molts llibres sobre el tema que un no sap perquè es publiquen. Això sí, repeteixo, compte!

























P. S. Se m'acut que posats a parlar de cuines, bé podia deixar unes notes a l'altre bloc.