Agafen la corneta i pugen al cim de la muntanya. I toquen i toquen, i res no els atura. Són immunes al cansament, a les crítiques, a qualsevol contratemps. Res no els importa, ni els seus ni els altres, només el propi lluïment. Sembla que ja són morts, però tornen a alçar-se, una vegada i una altra. Són de totes les edats, races i condicions socials, però com més poderosos més resisteixen i més refractaris. La dimissió és un substantiu que desconeixen, una ofensa que no volen sentir. Estan, o fan veure que estan, en possessió de les veritats absolutes, fins i tot quan desafinen; són els altres que s’equivoquen. Els dol que no els entenguin.
Noms? Aquí no caben. I esmentar-los no els fa cap efecte.
Tant de toc de corneta em fa mal de cap.
AL TEMPLE D'ÁNIMES PERDUDES
Fa 4 hores
4 comentaris:
Era un corneta pacifista, homededéu. El cine sobre cine [bèl·lic o del que sigui: no recordo la pel·lícula, però sí aquesta seqüència descontextualitzada] té moltes interpretacions: no tot són narcisos com apuntes.
He rigut molt. Bona nit, Pere.
Doncs jo crec que no se'n salva ni un!
Bon dia, Pere!
el Guateque! genial peli.
Els pacifistes -tu ja ho saps- són els pitjors. I qui aconsegueix els cims és indefectiblement un narcís, cosa que no és ni bona ni dolenta, sinó simplement una flor tendent a la solitud.
nanit, m.
Se salvem poc, cert, montse.
nanit, m.
Realment, Francesc, llàstima que l'estètica del vestuari i altres detalls la situïn en un moment determinat.
Publica un comentari a l'entrada