analepsi

En temps remots vaig treballar diverses vegades per la Planeta. Em sembla que van ser els primers que, a més d’un sou, em van proporcionar una targeta de la SS. Si no recordo malament, la primera vegada que vaig estar a les seves ordres va ser en la rebotiga de la llibreria que l’editorial tenia al carrer Tuset, a l’altra banda i una mica més avall de la Cova del Drac. La meva feina en aquella nau llòbrega però acollidora, en què en algun moment compartia companyia i en altres era l’únic estadant, consistia a empaquetar les comandes que feien les llibreries locals. Agafava l’albarà que em portaven i anava voltant per les prestatgeries metàl·liques fins que tenia disposats tots els llibres en la taula rectangular: i a plegar el paper o el cartó i encordillar el paquet. De tant en tant, al principi, m’ajudava el delegat de vendes per a Catalunya o l’A., el mosso sortint, que suposo que havia trobat una feina millor i estava en compàs d’espera.

Temps gloriosos en què sovint jo era l’únic amo d’un laberint de llibres que vaig anar descobrint i situant a poc a poc i que em permetia el tacte i el contacte que sempre m’havia agradat. Poca lectura in situ perquè les pauses eren escasses; més aviat repàs dels lloms i observació de les portades, mentre buscava i treia la pols i aconseguia, amb tècniques diverses, que els llibres retornats tinguessin una aparença aproximada a la del moment de la seva impressió. Tampoc no em servia de gaire que em fessin un 40 % de descompte, perquè el sou d’aprenent, religiosament acceptat des del primer dia, era més aviat minso, fins i tot per l’època, de la qual cosa mai no em vaig queixar, tot i que també és veritat que no vaig durar gaires mesos a la feina, per voluntat pròpia.

Entrant a l’esquerra, dalt de tot, Las mil y una noches i El Corán (de Vernet?); Somerset Maugham en la segona filera de prestatgeries de la dreta (El velo pintado tenia molta sortida, crec); just al fons i al mig, la trilogia d’Ignacio Agustí, molt prop de Los cipreses creen en Dios i les altres obres de Gironella: gran sortida... Potser una mica més a l’esquerra, també al fons, Yo maté a Kennedy, de Vázquez Montalbán, la primera aparició de Carvalho? I Mercedes Salisachs, on tenia els llibres? No ho recordo. No recordo si vaig arribar a llegir sencer cap llibre seu.

Avui els diaris porten una notícia d’agència que diu que Mercedes Salisachs, 93 anys ja, ha guanyat el premi “Novela Histórica Alfonso X el Sabio” per la seva obra Godbye, España, que té com a protagonista Victoria Eugenia. El breu dedica la meitat de l’espai a recordar que el premi de 100.000 euros, el doble que en l’edició anterior, el patrocina la Caja Castilla La Mancha, intervinguda no fa gaire pel Banco de España. No trobo cap entrevista amb la guanyadora: el silenci més absolut fins i tot al seu web de pagament. I em torno a interessar per aquesta anciana de la burgesia industrial catalana, per la seva vida, per aquella Barcelona-la seva-, pel silenci mediàtic. Voldria saber més coses, voldria compartir una tarda en territori neutral, fora de Sant Gervasi i de l’Eixample, potser en una granja del carrer de Petritxol. Voldria repassar vida i visions. Voldria conèixer a poc a poc les seves opinions literàries, la seva mirada sobre Barcelona i Catalunya. Però no serà, em quedaré, ja ho sé, en la superfície d’alguna de les seves darreres entrevistes.

P. Hay varias preguntas de tipo más general que desearía hacerle ya para acabar. Tiene varias obras, según he podido comprobar, publicadas en los años cuarenta, e incluso creo que una obra de teatro estrenada, ¿por qué nunca se refiere a éstas?, ¿las ha descartado acaso?
R. Sí, las he descartado por malas. Entonces yo vivía inmersa en grandes dudas literarias. No era todavía una verdadera escritora. Era sólo una “vocación” flotante que aún no sabía escribir. Para colmo de males, yo era catalana y aunque nunca mi familia me habló en catalán, descubrí que mi castellano era muy deficiente. En Cataluña se habla muy mal el “español”. Los catalanes, cuando nos expresamos en castellano, traducimos del catalán convencidos de que la traducción es correcta. Pero no lo es.
Yo tuve la suerte de encontrar dos maestros que me enseñaron a pulir el idioma. Aprendí mucho de ellos. Hoy creo que he superado mis deficiencias lingüísticas. Pero cuando dudo, inmediatamente echo mano de los Diccionarios más importantes. No me fío de mí misma. Lo gracioso del caso es que sigue habiendo “correctores” catalanes que, acostumbrados a dar por válidos ciertos giros rutinarios, se han atrevido a corregir en mis libros, frases correctas que ellos juzgaban incorrectas por escucharlas tantas veces como válidas.
En el fondo escribir bien en Cataluña, viene a ser algo parecido a una hazaña.

P. ¿Cómo desea usted que la recuerden las futuras generaciones de lectores que se acerquen a su obra, como lo hacemos las de ahora?
R. No creo demasiado en la memoria humana. Así lo he constatado en la última página de mi obra Desde la dimensión intermedia. Cincuenta años después de la muerte del protagonista, alguien cita una calle que lleva su nombre, pero ignora cuál era el personaje que mereció el honor de verse perpetuado en dicha calle y también desconoce cuál fue la profesión que le permitió ser tan importante.
De hecho yo no lo soy y jamás he imaginado que alguien fuera capaz de recordarme. Si alguno lo hiciera, le doy permiso para que piense de mí lo que le apetezca. De este mundo espero poco. Muy poco.