En temps remots vaig treballar diverses vegades per la Planeta. Em sembla que van ser els primers que, a més d’un sou, em van proporcionar una targeta de la SS. Si no recordo malament, la primera vegada que vaig estar a les seves ordres va ser en la rebotiga de la llibreria que l’editorial tenia al carrer Tuset, a l’altra banda i una mica més avall de la Cova del Drac. La meva feina en aquella nau llòbrega però acollidora, en què en algun moment compartia companyia i en altres era l’únic estadant, consistia a empaquetar les comandes que feien les llibreries locals. Agafava l’albarà que em portaven i anava voltant per les prestatgeries metàl·liques fins que tenia disposats tots els llibres en la taula rectangular: i a plegar el paper o el cartó i encordillar el paquet. De tant en tant, al principi, m’ajudava el delegat de vendes per a Catalunya o l’A., el mosso sortint, que suposo que havia trobat una feina millor i estava en compàs d’espera.
Temps gloriosos en què sovint jo era l’únic amo d’un laberint de llibres que vaig anar descobrint i situant a poc a poc i que em permetia el tacte i el contacte que sempre m’havia agradat. Poca lectura in situ perquè les pauses eren escasses; més aviat repàs dels lloms i observació de les portades, mentre buscava i treia la pols i aconseguia, amb tècniques diverses, que els llibres retornats tinguessin una aparença aproximada a la del moment de la seva impressió. Tampoc no em servia de gaire que em fessin un 40 % de descompte, perquè el sou d’aprenent, religiosament acceptat des del primer dia, era més aviat minso, fins i tot per l’època, de la qual cosa mai no em vaig queixar, tot i que també és veritat que no vaig durar gaires mesos a la feina, per voluntat pròpia.
Entrant a l’esquerra, dalt de tot, Las mil y una noches i El Corán (de Vernet?); Somerset Maugham en la segona filera de prestatgeries de la dreta (El velo pintado tenia molta sortida, crec); just al fons i al mig, la trilogia d’Ignacio Agustí, molt prop de Los cipreses creen en Dios i les altres obres de Gironella: gran sortida... Potser una mica més a l’esquerra, també al fons, Yo maté a Kennedy, de Vázquez Montalbán, la primera aparició de Carvalho? I Mercedes Salisachs, on tenia els llibres? No ho recordo. No recordo si vaig arribar a llegir sencer cap llibre seu.
Avui els diaris porten una notícia d’agència que diu que Mercedes Salisachs, 93 anys ja, ha guanyat el premi “Novela Histórica Alfonso X el Sabio” per la seva obra Godbye, España, que té com a protagonista Victoria Eugenia. El breu dedica la meitat de l’espai a recordar que el premi de 100.000 euros, el doble que en l’edició anterior, el patrocina la Caja Castilla La Mancha, intervinguda no fa gaire pel Banco de España. No trobo cap entrevista amb la guanyadora: el silenci més absolut fins i tot al seu web de pagament. I em torno a interessar per aquesta anciana de la burgesia industrial catalana, per la seva vida, per aquella Barcelona-la seva-, pel silenci mediàtic. Voldria saber més coses, voldria compartir una tarda en territori neutral, fora de Sant Gervasi i de l’Eixample, potser en una granja del carrer de Petritxol. Voldria repassar vida i visions. Voldria conèixer a poc a poc les seves opinions literàries, la seva mirada sobre Barcelona i Catalunya. Però no serà, em quedaré, ja ho sé, en la superfície d’alguna de les seves darreres entrevistes.
P. Hay varias preguntas de tipo más general que desearía hacerle ya para acabar. Tiene varias obras, según he podido comprobar, publicadas en los años cuarenta, e incluso creo que una obra de teatro estrenada, ¿por qué nunca se refiere a éstas?, ¿las ha descartado acaso?
R. Sí, las he descartado por malas. Entonces yo vivía inmersa en grandes dudas literarias. No era todavía una verdadera escritora. Era sólo una “vocación” flotante que aún no sabía escribir. Para colmo de males, yo era catalana y aunque nunca mi familia me habló en catalán, descubrí que mi castellano era muy deficiente. En Cataluña se habla muy mal el “español”. Los catalanes, cuando nos expresamos en castellano, traducimos del catalán convencidos de que la traducción es correcta. Pero no lo es.
Yo tuve la suerte de encontrar dos maestros que me enseñaron a pulir el idioma. Aprendí mucho de ellos. Hoy creo que he superado mis deficiencias lingüísticas. Pero cuando dudo, inmediatamente echo mano de los Diccionarios más importantes. No me fío de mí misma. Lo gracioso del caso es que sigue habiendo “correctores” catalanes que, acostumbrados a dar por válidos ciertos giros rutinarios, se han atrevido a corregir en mis libros, frases correctas que ellos juzgaban incorrectas por escucharlas tantas veces como válidas.
En el fondo escribir bien en Cataluña, viene a ser algo parecido a una hazaña.
P. ¿Cómo desea usted que la recuerden las futuras generaciones de lectores que se acerquen a su obra, como lo hacemos las de ahora?
R. No creo demasiado en la memoria humana. Así lo he constatado en la última página de mi obra Desde la dimensión intermedia. Cincuenta años después de la muerte del protagonista, alguien cita una calle que lleva su nombre, pero ignora cuál era el personaje que mereció el honor de verse perpetuado en dicha calle y también desconoce cuál fue la profesión que le permitió ser tan importante.
De hecho yo no lo soy y jamás he imaginado que alguien fuera capaz de recordarme. Si alguno lo hiciera, le doy permiso para que piense de mí lo que le apetezca. De este mundo espero poco. Muy poco.
9.5.09
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Dels dos fragemnts, el primer, francament, mimporta més aviat poc. ´Més aviat em preocupa la qüestió en sentit contrari i no només a nivell d'escriptura, sinó de llegua en genaral (jo mateix sóc un cas força interferit, segons sembla). En tot cas, em sembla que coincideixo molt més amb el segon fragment.
Per cert, no he entés el títol. He buscat al DIEC2 i he trobat "analèpsia", però de quina malatia estem parlant?
La Mercedes Salisachs ha estat mal mirada per molta gent per motius diversos, sobretot, crec, el més importat el de ser rica i una dona escriptora en un context molt determinat, però té llibres força interessants, encara que en té molts i s'han de triar bé. De vegades se li espatlla el final amb algun missatge redemptorista, però, vaja, reflecteix una ciutat força real, quan parla de Barcelona. Pel que fa al castellà, en tenim d'altres menys mal mirats perquè són progres, vaja, penso en la Torres, el Vázquez Montalbán, el González Ledesma... No diuen el que diu ella però segur que ho pensaven.
Vaig treballar en una llibreria durant tres o quatre anys i potser va ser la millor i més mal pagada feina que he tingut mai. Vaig llegir molt, moltíssim, una mitjana de dos llibres per setmana, perquè la feina no apretava. De la senyora Salisachs no en conec res i potser no m'agradaria, pel tarannà i l'estil, però té raó la Júlia. Hi ha autors als que se'ls "perdona" escriure en castellà, perquè són progres. Que ho facin els de Sant Gervasi aleshores representa una afront. Què hi farem!
Em fa gràcia això de la llengua: Derek Walcott "innova" l'anglès amb girs i paraules del Carib. El catalans de Sant Gervasi han de semblar, però, de Valladolit. Curiós.
A mi la Salisachs em cau bé perquè, com diu vulgarment, 'els té molt ben posats' i les fot sense engaltar. De tota manera, aquesta ha estat una manera de pensar força general, la 'centralista'. Tant amb el castellà com amb el català hem patit massa ortodoxia, hi havia una llengua bona -l'oficial- i formes dialectals (encara no sabem, però, què és, ben bé, un 'dialecte') de diferent apreciació cultural, segons tocava. No hi ha bo ni dolent sinó adient o no al context en què ens movem, és la meva opinió, per això sóc força antinormativa, encara que respecto la norma quan escric més o menys 'oficialment i professional', no em toca més remei i una mica de cotilla també fa més bon 'tipo'.
...i no eren tan sols els de Sant Gervasi, ep, no cal tenir tants prejudicis, al Poble-sec molta gent escoltava les cròniques taurines del Julio Gallego Alonso -qui, per cert, vivia rellogat al Raval- perquè, deien 'aquest senyor sí que parla bé el castellà' i es criticava d'allò més els locutors hispànics que deien, per exemple 'acabao' o 'jugao' que eren els formes vives dels participis.
Estic amb na Júlia, Salisachs no és pas l'ùnica de la seva generació que ha escrit en castellà, pero com es rica ha estat sempre mal vista, a banda estic d'acord amb que els té molt ben posats. Per cert no es Analepsis i no analepsia.
apasiau
...i per cert, els progres que escrivien o escriuen en castellà, tampoc no eren pobres, la veritat, que darrerament el senyor Vázquez Montalbán vivia força bé.
Albert, jo també coincideixo més aviat amb el segon fragment (o el tercer, segons com es miri)i em preocupa poc el primer perquè crec que ja no va per aquí l'assumpte.
Analepsi fa referència al retrocés en el temps que coneixem habitualment, sobretot en cinema, flash-back. Ni un ni altre terme s'han incorporat encara al DIEC, no sé per què.
Tu coneixes molt millor que jo la Salisachs, Júlia; jo no recordo res. El que m'ha cridat l'atenció del cas és que guanya un premi important, al menys per la dotació econòmica, i ningú no en parla, ni tan sols per qüestionar la seva literatura, si és que hi ha arguments per fer-ho. Som uns països ben estranys.
Sobre els dialectes, no sé què dir. La llengua escrita em preocupa relativament i en la llengua parlada no tinc cap dubte del concepte de dialecte des del punt de vista sincrònic; una altra cosa és la valoració que es faci dels dialectes, tot i que jo entenc que el concepte de llengua no té cap sentit ni cap futur si no s'entén que no és més que un conjunt de diverses parles, etc.
Clidice, segurament en les feines en què hi ha llibres el contractant ja dóna per suposat que també paga en espècies i que el contractat se n'aprofita: de fet les protestes dels contractats són nul·les, cosa que reafirma la meva opinió.
Potser sí que la qüstió de Sant Gervasi té importància a l'hora de valorar i criticar, però en el cas de la Salisachs tinc la impressió que el que també passa és que es tracta d'una persona que s'ha implicat poc, més enllà dels llibres, amb la ciutat, potser perquè ningú no li ha demanat és veritat, però...
És un país curiós el nostre, llibreter. Si no és per una raó és per una altra, però sempre acabem trobant justificacions a les anomalies, fins i tot quan les anomalies ja no haurien d'existir.
La teva generació i la meva, Francesc, que és més o menys la mateixa, també vam rebre l'ensenyament primari i secundari en castellà, a l'època de la Salisachs potser n'hi va haver alguns que la van rebre en català, em consta. Ei, i que consti que jo, a diferència de molts periodistes, sí que pagaria per entrevistar la novel·lista i que intentaria anar més enllà de l'anècdota, tot i que no sé si ella m'ho pèrmetria.
Publica un comentari a l'entrada