Vividor –i que no es llegeixi en el terme cap de les accepcions incompletes del diccionari ni es vulgui veure equívoc o ironia- d’una vida insignificant, rutinària, adotzenada, i amb plena consciència del fet, tinc la completa seguretat que seria capaç, precisament per aquestes circumstàncies, d’escriure una novel·la definitiva o un poemari sublim o un recull de narracions incontestable. Si no ho faig, no és per cap desídia congènita o altres detalls menors, sinó perquè tinc la certesa que alguns crítics literaris intentarien, i potser ho aconseguirien, relacionar la meva vida amb la meva obra. Sé que no ho podria suportar.
També és veritat que, de moment, tinc algunes dificultats amb els signes de puntuació, cosa que m’empeny, juntament amb les consideracions suara exposades, a retardar l’inici de l’obra encara no projectada.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Permete´m que discrepi del que dius avui.Hi veig una fina i sana ironia en el teu plantejament, potser no és intencionada, però la veig puntejar en cada afirmació que fas.
Vist des d´aquí no en sembla gens ni mica adotzenada ni insignificant la teva vida.Rutinària..qui és que no li té?
De les teves dificultats amb els signes de puntuació, qui se´n lliura? Qui és capaç de no barallar-se amb la sintaxi quan et surt una tirallonga de tres línies que ni tu saps el que volies dir en un principi? Això és una batalla diaria a casa meva.
I en darrer lloc, no em diguis que l´opinió i les suposicions dels crítics ens priven ara mateix de poder llegir una novel·la teva.
Al diable els crítics!
Pere, repensa-t´ho.
Al diable els crítics!
En conec un que passeja la seva novel·la enderiat en publicar-la i en convèncer la seva dona que sí que es pot ser publicada sense que se'n ressenti la seva vida social. Atès que en la novel·la el protagonista visita prostitutes i pren més alcohol del compte i la muller de l'autor no vol, de cap manera, que les seves amistats puguin llegir-ho com a cosa personal (que segurament és). I ell malda per ser autor publicat, el pobre! :)
Ostres, PS, moltes gràcies per la teva confiança en les meves aptituds i, sobretot, pels ànims vitals que em dones.
Segurament darrere del que un escriu sempre hi ha alguna cosa de la pròpia veritat, però en aquest cas, com tu dius al principi, aquest amunt no tenia cap altra intenció que ser un petit exercici d'estil inspirat en l'exposició de Monzó (a tot arreu hi ha algun estímul) i manifestant el dubte que la vida de l'escriptor en l'aspecte més extern sigui realment important a l'hora de llegir la seva obra o en intentar interpretar-la a partir de teories vivencials rocambolesques. No sé si m'explico. La qüestió dels signes de puntuació és totalment certa, però em fa una mandra terrible rellegir-me massa.
En fi, una novel·la, no, però si algun dia escric un conte curt i adequat te'l dedicaré.
I acabo amb el crit de guerra que convertirem en una lema:
AL DIABLE ELS CRÍTICS!
Mira que si al final ho aconsegueix, Clidice...
No ho sé, però suposo que de vegades la família és un estímul o un impediment, segons el cas, a l'hora d'escriure i encara més si l'obra es publica. No se'n parla gaire del tema.
normalment, la família és més un fre que un estímul.
No,no, per res...
Per res, però n'haurem de parlar, dels detalls.
I al diable la crítica més destructiva i lletja: l'autocrítica!
Sé de què parlo. I les baralles amb la sintaxi, vaig llegir que Baroja (i segur que en trobaríem més d'un) tenia força dubtes que, a vegades, sense tallar-se un pèl, preguntava: se escribe "con" o "en"? Però, a l'hora d'escriure, tirava pel dret.
M'ha agradat el text, però... Va una crítica: hi capto l'esforç de distància emocional. El capto un punt massa, vull dir. No dic pas que no hi hagi de ser.
A veure, em sembla que em poso en un jardí...
Aquesta mare és enorme, un personatge descomunal, qui la mira no pot tendir a minvar-la. Això, a la literatura. A la realitat... és una altra història, i hom fa el que pot. També sé de què parlo.
Ja m'ho explicaràs, Arare. Tinc curiositat per saber la teva experiència.
I ja m'agradaria, lola, que tu també m'expliquessis la teva autocrítica, encara que em sembla que en aquest aspecte jo també en podria dir moltsa cosa.
Que curiós que concretis els dubtes lingüístics en "en" i "amb", perquè precisament els ebrencs tenim forá dificultats a distingir-los a l'hora d'escriure'ls si no fem un esforç de reflexió.
Publica un comentari a l'entrada