27.5.10

floral

Com sabreu que la terra envasada és bona? No hi pas manera.

Jack Kramer. Flors a la finestra. De la A a la Z.



Ara que s’acaba maig –el mes de les flors, diuen-, em miro les plantes de la terrassa i de les finestres. Anava a dir les flors, però les flors escassegen: a penes quatre o cinc varietats, mèrit exclusiu de la seva tenacitat més que de la meva cura. Les plantes crasses semblen indestructibles i per poc que et recordis d’elles t’ho agraeixen amb flors delicades, com la de la capçalera d’avui, de la qual no recordo el nom, si és que alguna vegada el vaig saber.

Va haver un temps, en una etapa antiga del meu tastaollisme, que em vaig aficionar a les plantes, les petites, aquelles que raonablement es podien tenir a casa. Fins i tot vaig comprar llibres, prenia notes i buscava en les floristeries els exemplars que em semblaven més interessants per a les condicions de casa o els que, simplement, m’agradaven més; intercanviava esqueixos; comprava, sempre que els trobava, els adobs més adients; procurava fer la combinació de terra que calia a cada planta. En fi, que tot funcionava més o menys, malgrat la dificultat de tenir les terres que els llibres suggerien (d’exterior o interior, em preguntaven; i qualsevol altre detall era una sofisticació que al final feia vergonya de demanar) o d’aconseguir alguns exemplars que els llibres (la majoria traduïts de l’anglès) deien que eren molt corrents i fàcils de conrear i que els floristes, més interessats en la venda que en el coneixement i la pedagogia, s’entestaven a no conèixer, com la heliotropium hybridis (o potser arborescens o peruvianum), que encara no he aconseguit tenir i que ara ja no demano.

Em continuen agradant les plantes i les flors i de tant en tant faig un intent, ple de bons propòsits, de dedicar-los una estona, però no m’acompanyen la perseverança ni la paciència necessàries. Per què? No ho sé. Em dic que potser quan em jubili tornaré a la vella afició, però em temo que, tal com van les coses en la nostra societat del benestar, l’edat de jubilació m’agafarà en cadira de rodes i necessitaré una habilitat física que mai no m’ha caracteritzat. En fi, ja en parlarem.

7 comentaris:

kika ha dit...

quina passada de flor la de la capçalera! o potser només és degut a la foto? :-D
vols dir que no cuides a les teves plantes una mica més del que dius? a mi una planta així se m'hauria mort abans de florir. sembla molt delicada!

PS ha dit...

Cuidar i conrear plantes, amb flor o sense, et dóna una altra mesura de les coses. Quan t´hi aficiones crees un lligam amb elles poc comparable amb la simple contemplació de la seva bellesa, és una mena de sinèrgia que et fa valorar no només la seva aparença exterior sinó també el seu esperit de supervivència.
Jo vaig a èpoques, en algunes hi he entrat de plè i en d´altres em limito a fer-li´s companyia.El que sí he comprovat és que mitja horeta de remenar terra , treure fulles seques i regar-les són equivalents a una bona dosi de relax.
Bon dia Pere!

Montse ha dit...

Jo les cuido molt, però no sempre em responen com a mi m'agradaria... de vegades se'm moren, de vegades se m'assequen, de vegades se me les menja la gossa (lamarequelavaparir)

ara estic passant una bona època: les tinc bastant ufanes (tant les d'interior com les d'exterior)

potser és perquè els he acabat parlant (em resistia)... i m'ho agraeixen?

C. ha dit...

Només se sap si obres el sac!

Anònim ha dit...

Jo tinc un cactus, que tampoc precisa de molta aigua, i així segur que aguanta!

miquel ha dit...

Que bé que t'hagi agradat, kika. Tot ajuda: de fet la flor no deu tenir gaire més de 5 mm.
No se t'hauria mort, segur... Si a mi fins i tot se'm mor algun gerani (que quedi entre nosaltres).

Completament d'acord amb tot el que dius, A. Ara, però fa temps que només tinc moments molt escassos de lucidesa floral, fins i tot tinc abandonada l'olivera, cosa que ja em sembla terrible.
Bona nit, A.


Les plantes, Arare, com qualsevol vida, tu i jo sabem que són un misteri que a vegades s'acaba descobrint i d'altres no (l'acció de la Taca, però, no sembla gens misteriosa).
Parlar, encara que sigui dissimuladament, és fonamental... i també acaronar :-)

No sé, Carels; Kramer, amb qui tinc molta confiança, continua dient: "Moltes mescles inclouen additis, com són serradures, que no serveixen de ers a les plantes. Com sabreu que la terra envasada és bona? No hi ha pas manera. No és possible de saber-ho tot..."
Com la vida mateixa.

miquel ha dit...

Segur que aguanta, Albert; però, ja florirà?