serrells: del roig al verd

Ja em disculpareu, barcelonins i forasters, si insisteixo en una tema tan poc atractiu com el de la mobilitat. Concreto uns antecedents: Pel que sé, en molts centres educatius del país està prohibit l’ús del mòbil –en alguns fins i tot que es porti als centres-; en cas que soni –o es vegi- un mòbil, el més habitual és que acabi en mans de la direcció o una altra autoritat i la mare o el pare de l’alumne hagi de passar a recollir-lo. Bé, ara no discutirem –ei, feu-ho si voleu- la bondat o maldat de la mesura i les seves conseqüències, només constato un fet. Bé, doncs resulta que un o una amable comunicant m’ha deixat un comentari que diu que el gerent del Consorci d’Educació de Barcelona, un ens que s’encarrega de la gestió de l’ensenyament a la nostra ciutat, ha enviat un comunicat a les direccions dels instituts, copio textualment: “demanant que siguin tolerants amb l'ús del telèfon mòbil la setmana de les votacions.” Quedo de pedra, no tinc paraules. Després resulta que tinc tantes paraules que penso que sobrepassaran el bon gust d’un post apte per a tots els públics. En resum, que mitja humanitat s’ha tornat ximple i ens acabaran xiulant a la resta.

Finalment he aconseguit trobar el programa de Barcelona Poesia i també un bloc (o potser blog, sóc un ignorant), amb comentaris oberts, que sembla que s’encarregarà o s'encarrega de explicar com va i com és la cosa. Trobo a faltar més poesia en espais oberts, en places, en carrers, en barris, a part de la que ja tenen cada dia. I per no allargar-me més, demano una consulta popular per a la pròxima edició en què, a més dels llocs, es pugui opinar sobre la tria d’organitzadors, poetes i poesia. Queda dit.

Finalment, l’èxit relatiu de les meves paraules sobre el caragol, o cargol, Carlitus, (bonic post i bonica foto, A.), m’animen a deixar una imatge seva potser no tan poètica com la del Tirant –som tan antropocèntrics!- però igualment científica. Diu Tirant, al capítol XXIX:

...menjaven en una taula los tres, e vertaderament vos puc dir, senyor, que, com la Infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi, e tots quants hi eren n'estaven admirats.

El règim alimentari d’en Carlitus Caragol, com el de tots els seus parents, és més aviat monòton i dubto que se’l pugui considerar un príncep o una princesa (o les dues coses al mateix temps), però la seva pell, d’aparença rugosa i morenor contrastada, té també una translucidesa que em deixa admirat quan per la gola se li veu passar la verdor de la col, com si fos un poema de la Barcelona poètica d'enguany.