Demos tiempo al tiempo:
para que el vaso rebose
hay que llenarlo primero.
Antonio Machado
AOS DEUSES SEM FIÉIS
Talvez a hora escura, a chuva lenta,
ou esta solidão inconformada.
Talvez porque a vontade se recolha
neste findar de tarde sem remédio.
Finjo no chão as marcas dos joelhos
e desenho o meu vulto em penitente.
Aos deuses sem fiéis invoco e rezo,
e pergunto a que venho e o que sou.
Ouvem-me calados os deuses e prudentes,
sem um gesto de paz ou de recusa.
Entre as mãos vagarosas vão passando
a joeira do tempo irrecusável.
Um sorriso, por fim, passa furtivo
nos seus rostos de fumo e de poeira.
Entre os lábios ressecos brilham dentes
de rilhar carne humana desgastados.
Nada mais que o sorriso retribui
o corpo ajoelhado em que não estou.
Anoitece de todo, os deuses mordem,
com seus dentes de névoa e de bolor,
a resposta que aos lábios não chegou.
José Saramago
EN EL TEMA QUE ENS OCUPA VERS LA I.A.
Fa 6 hores
6 comentaris:
Pel meu gust, millor poeta que narrador.
com a narrador era una mica espés, per cert, condició sine quannum per guanyar el Nobel.
Conec poquíssim el narrador, Júlia, i una mica més la seva poesia. M'agrada.
Coma narrador, Francesc, i insisteixo en el meu desconeixement, escrivia més aviat assaigs, cosa que devien valorar els del Nobel
Sobre els Nobel, hi ha tanta política cultural pel mig que haver-lo rebut no vol dir res més que això, que li han donat el Nobel, la veritat, només cal mirar la nòmina.
no conec el poeta, en canvi el narrador una mica més. sempre m'ha agradat, fins i tot quan ha estat de moda fer veure que no.
Com els Premis d'Honor, Júlia?
Possiblement t'agradarien alguns dels poemes, Clidice. És veritat, això de les modes és un continu anar i tornar.
Publica un comentari a l'entrada