4.10.10

atmosferes


















Vaig recordar ja tard que avui volia fer arròs per a dinar i com estava a la vora del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, vaig entrar a comprar-ne un paquet i poca cosa més. I del subsòl a la vuitena planta –em sembla-, a veure l’exposició itinerant d’Star Wars. Érem poca gent, no sé si per l’hora o per algun altre motiu: sobretot gent sola, també alguna parella. En una paret amb fons estel·lar, posava una noia mentre el seu xicot li feia una foto. Vaig seguir una estona una senyora (noia?) potser de cinquanta anys tota vestida de negre i amb el cabell blanc que anava voltant a poc a poc les maquetes de personatges, naus i objectes i somreia lleument de tant en tant. Per un moment em va semblar que desapareixia tot vestigi de la nostra terra i el nostre temps.

Aquest matí m’arribava i s’esvaïa ràpidament el so dels motors d’algun avió que participava en la festa del mar mentre m’acabava de llegir una novel·la que m’havia deixat una amiga. Abans de tancar el llibre he passat les darreres pàgines. A la penúltima, a la cara senar, hi ha un poema escrit en llapis, potser de quan va acabar el llibre o perquè era el paper que tenia més a mà, que no sé si ella recorda:

Brilla la luna
un poquito más cerca
con tanto aire
entre el suelo
i mis pies.

M’agrada. Jo, tants diumenges viscuts!, encara no sé si avui és el dia de la setmana que toco més de peus a terra o és tot el contrari.

4 comentaris:

Xenia ha dit...

crec que es va convertir en aquest...

anna g. ha dit...

quina cara de pocs amics que fa en Yoda... potser es preparava per defensar-se d'alguna tarda de diumenge :)

petons.

Clidice ha dit...

bah! (és que jo sóc trekkie ^^) saps? quan cuino, sobretot plats com l'arròs, em sento estranyament viva, real :)

miquel ha dit...

Sí, és aquest...S'ha intel·lectualitzat :-)

No m'estranyaria, anna... i és que els diumenges...
petons


I jo, clidice. Però encara em sento més viu quan me'ls menjo :-)