en record de l'hospitalitat

Em costa d’entendre que en parlar dels blocs, més que en altres productes d’internet, es faci referència a món virtual. Els blocs no són més que paraules i imatges, i tot el que comporten, d’un pensament i una mirada que es manté en la distància física –en les altres, depèn de cadascú- i que es deixen entreveure en la mesura que vol, pot o sap cadascú. Salvat l’inconvenient físic, o potser no cal, el funcionament és el mateix que en la vida en què posem tots els sentits: ens trobem amb més o menys assiduïtat, tenim incontinència verbal o propensió a ser lacònics –alguns només es contemplen-, ens cansem de les trobades o ens apassionem cada vegada més, ens distanciem, fem el salt o ens mantenim fidels, busquem comprensió o complicitats o frescor o saviesa o diversió, ens tanquem a casa i no volem veure ningú o ens passem hores deambulant amunt i avall... En fi, fem el que ens ve bé de fer.

Com en la vida de davant –o és darrere?- de la pantalla, a vegades alguns decideixen desaparèixer i deixen una nota de comiat explicant el motiu, mentre altres es fonen sense deixar rastre. Quan passa això amb algun dels meus amics o coneguts tinc una sensació d’intranquil·litat: li deu haver passat alguna cosa? A vegades em sento traït: ei, que no érem amics? Per què no m’has dit res?

Podria parlar d’unes quantes cases que he freqüentat i que s’han buidat o de pisets que tenen tots els mobles però que ja no habita ningú. En aquests darrers, de tant en tant, algú deixa una nota per si torna el propietari; en alguns, fins i tot algun desaprensiu hi deixa escombraries.

Una d’aquestes cases fa temps silencioses és La casa inhòspita, al barri de Vilaweb, on vivia el que es feia dir Manel Pegagrega. L’havia bastit sobretot per encabir-hi els papers de Bleak House que anava traduint, però també hi anava afegint altres mobles i ornaments. Jo, aquesta casa, l’anava visitant i quan em semblava parlava una estoneta amb en Manel i m’interessava pel que feia; de vegades ell venia a casa meva a dir-me qualsevol cosa. Sempre eren unes visites plaents. Fins que va arribar una època en que la casa es mantenia sense canvis, sense cap senyal de la presència de Manel. Vaig deduir que com que a les llibreries havia aparegut la traducció de Bleak House, de Pàmies, en Manel havia pensat que aquella llar ja no li servia, malgrat la conversa breu que havíem mantingut :

-Només faltaria que haguessis pensat d’aturar-te. Més aviat pot ser un estímul la traducció d'en Pàmies.

-aturar-me, aturar-me, no; però sí que la notícia de la traducció avalada per Destino, Columna, Grup 62 i Planeta em va deixar parat. A més, Xavier Pàmies és un traductor professional, experimentat, de força prestigi i premiat.
L’acarament, objectiu i lluny de qualsevol prejudici, que has fet de les dues traduccions t’asseguro que m’ha salvat el dia. És com si m’haguessis endevinat el pensament, quan proposava, mig acollonit mig que-hi-farem això-és-el-que-hi-ha, triar i remenar.

Això era pel maig de 2008. Aquell any encara va anar deixant material, fins al 30 de desembre. Després, res. Ets un traïdor, Manel, vaig pensar. Te’n vas d’una casa encara per acabar.

Ahir, gairebé dos anys després de la que jo considerava una deserció, l’Allau deixar anar que en Manel, el que jo no vaig conèixer en persona, fa temps que és mort. Que la casa que jo coneixia romandrà per sempre més com va quedar aquell desembre, mentre en alguna de les seves finestres s’aniran actualitzant inútilment les cases dels que el coneixíem, fins que, amb el temps, tot desaparegui.

Avui, he tornat a buscar l’hospitalitat de la casa de Manel i de les seves velles paraules i en vull deixar aquí constància i agrair-li les estones que vaig passar en companyia seva. Em sap molt de greu que en Manel ja no hi sigui.