25.1.11

algú ho havia de repetir

La majoria de pacients no distingim prou entre medicina i farmàcia, segurament perquè una cosa i altra es barregen en els nostres tractaments (medicaments i la persona que els prescriu, o viceversa) en un tot que suposarà l’èxit o el fracàs que finalment només correspondrà al benestar del nostre propi cos o ment.

Quan estem malalts no ens estem de punyetes i el que volem, més enllà de consideracions sobre el negoci farmacèutic o mèdic és posar-nos bons. Després ja pensarem en els tractaments i recordarem el que sabem o intuïm i que durant la malaltia ens interessa ben poc. Fins i tot agrairem que algú de la professió ens recordi la realitat, que no té cap importància, una vegada més

¿No hay medicamento sin efectos indeseados?
No, cada medicamento tiene su peaje. La Agencia Europea del Medicamento calcula que cada año fallecen en Europa 197.000 personas a causa de efectos adversos. En EE.UU. los efectos adversos son la cuarta causa de muerte, detrás del infarto de miocardio, el ictus y el cáncer; y por encima de la diabetes, las enfermedades pulmonares y los accidentes de tráfico.

Dicen que se inventan cada año nuevas enfermedades.
Sí, sobre todo en relación con la mente y el sexo. Convierten la timidez en enfermedad y la medicalizan. Ahora se han inventado la disfunción sexual femenina: “Padeces disfunción sexual femenina..., no se ría...

De acuerdo.
…Si en los úlitmos seis meses has rechazado una proposión de relación sexual o no has tenido una con satisfacción plena”. Cada vez que se reúne uno de los comités de hipertensión arterial (el estadounidense, el europeo, o el de la OMS) bajan el nivel de presión arterial considerado normal, y lo mismo ocurre con el colesterol.

Explíqueme.
En pocos años se ha disminuido de tal manera el límite de normalidad del colesterol que cada vez hay más población que debe tratarse. En EE.UU. ha aumentado de 3 millones de personas a 25 en 10 años.


Aquí la resta.




Continuant amb la medicina, que no amb la farmacologia –de moment-, aquesta nit he mirat l’estrena de Polseres vermelles, una sèria creada per Albert Espinosa que m'ha semblat interessant i amb molt bon ritme. Li auguro un èxit popular important perquè a més de ser d’hospitals, el realment a tenir en compte és que els protagonistes són joves i tenen càncer.

En qualsevol sèrie, sentir-se identificat amb algú o alguna cosa sol ser garantia d’interès en la continuïtat. Jo, de moment, sóc el professor fumador, que no crec que tingui un gran paper, de fet, avui ni ha aparegut. Per altra banda, m’ha fet reflexionar la teoria que en cada grup hi ha el líder, el que faria de líder si no hi hagués líder, el guapo, la noia... Qui eren els altres dos? Ara no me’n recordo. Bé, he pensat si en els grups de quatre i no de sis, hi ha algú que té més d’un paper. Descarto la noia perquè en el meu grup més estable no n’hi va haver mai. Ara que ho penso, en el meu grup durant uns anys vam ser cinc. Qui devia marxar?

11 comentaris:

Júlia ha dit...

Laporte és un senyor lúcid i sincer, molt mal mirat per un bon gruix de gent, diu veritats que intuïm i confirma les nostres sospites. M'estranya que sovint tinguin tan poc ressò el que diu.

Júlia ha dit...

http://www.tv3.cat/videos/3158291/Joan-Ramon-Laporte

Esther ha dit...

Dins d'un grup sempre agafem un rol determinat... que portem sempre a la pràctica i pel què ens reconeixen els altres... Ara m'has fet pensar en quin seria el meu rol a l'institut, a la família, a casa, entre els amics... petonets i molt bon dimarts!

Miquel ha dit...

El líder, el guapo, el llest, l'imprescindible, el segons líder (que seria el líder si el líder no hi fos), i la noia.

Clidice ha dit...

També l'he vist i m'ha semblat molt ben feta. Sempre veiem sèries d'hospitals centrades en els metges i no en els malalts, només per això ja té un mèrit afegit.

I d'això de la medicamentalització (?) de la societat, és que és un fet innegable, ells perquè volen fer negoci i nosaltres perquè ens empastillem a la mínima. Un matrimoni perfecte no?

Ferran ha dit...

Medicina i farmacèutiques, ufff històries per no dormir, prefereixo no pensar gaire.
Líder, sempre hi ha.En cada moment, en cada espai, es tan necessari com el graciós o com qualsevol altre rol. Més que identificar-nos amb un personatge, crec que el que busquem més es veure reflectides emocions,sensacions, pors... que nosaltres em patit o assaborit.

Francesc Puigcarbó ha dit...

són drogoadictes la majoria que a mes a més s'auto mediquen davant d'uns metges que recepten els que els hi demanen sense cap mirament. Són pitjots que els fumadors i en són més. Aquests si que costen diners a l'Estat.

La paraula de comprovació és RIATIN, trobo té nom de medicament.

miquel ha dit...

No en coneixia declaracions, Júlia. Fet i fet, només sentim el que volem sentir.
Gràcies per l'enllaç.

Normalment, Esther, trobo que més que agafar un rol els n'assignen, malgrat els nostres desitjos, o no tenim clar quin juguem.
Ja ens explicaràs els teus al llarg de la vida :-)
Petons i bona setmana.

Gràcies, Miquel, ja em semblava que el meu rol no hi era ;-)


Segur, Clidice, que el canvi de perspectiva hospitalària pot ser un dels atractius de la sèrie, que, tot i les desgràcies, serà més aviat amable, optimista. Ja està bé.
segur, segur, tenim una tendència exagerada als medicaments, al menys a cert tipus. El que no tenim gens clar són els efectes secundàris, les disfuncions que creen.

Va, Ferran, estic segur que tu no n'ets consumidor, de moment.
Sí, això dels rols sovint va en funció del tipus de grup.

Ben cert, Francesc. El que passa és que ningú fa res -o ben poc- per conscienciar els enganxats als medicaments de la perillositat de seva drogoaddicció.
Aquesta paraula de pas que t'ha sortit estic segur que correspon a un medicament antidepressiu :-)

x. ha dit...

algú havia de donar el contrapunt:

ara que ja han passat dies i no aixecaré massa polèmica, deixa'm dir-te des d'una perspectiva ben informada i serena que aquest senyor és un personatge il.luminat que busca notorietat, que queda "guai" jugar al salvador dels febles (hi ha uns senyors molt poderosos molt dolents molt dolents i un senyor valent que els ataca en solitari) i que el seu missatge te un efecte impactant perque el medicament compleix una sèrie de característiques sociològiques que fa que la gent li tingui por (és petit, és potent, no l'entenem, no decidim sobre el seu ús, pot fer efectes indessitjables de manera imprevisible, pot ser car, el necessitem, etc), i el seu missatge no té més ressó perquè la comunitat científica se'n riu perque qui l'emet és un friki demagog que no té cap credibilitat. el seu missatge, com tot, pot tenir un cert percentatge de veritat (petit) que el fa creible per a quí no domina el tema, però està farcit d'exageracions i mitges veritats que el desqualifica per complet en una lectura seriosa. si tot el que diu fós veritat, aquest senyor seria ministre de sanitat. i no ho és. va ser catedràtic de farmacologia abans dels 30 anys anys per endoll, perque era fill del rector de la UAB, ningú arriba a catedràtic sense mèrits a tan tendra edat. no el sentireu parlar mai de nepotisme a la medicina, no. us convido a fer una cerca de les seves publicacions mèdiques i les seves contribucions a la medicina i a comparar-les amb les d'algun metge realment important, per exemple en Valentí Fuster. vosaltres mateixos, jutgeu sobre la seva credibilitat.
i una única reflexió: l'esperança de vida a Espanya al començar el segle XX era de 45 anys, ara és de 81 anys.
a tot això som el segon país amb més consum de medicaments del món, amb 21 receptes per persona i any. suposo que entre poc i massa, segur que podem prescriure'n menys i consumir-ne menys, però tan dolents no seran els medicaments. el que no són és una plaga bíblica ni un enverinament massiu. no?

Júlia ha dit...

X que dones el contrapunt, no creus que hauries d'identificar-te una mica més? Pot ser que tinguis raó, però el currículum d'aquest senyor el podem esbrinar com dius, cosa que no podem fer amb la teva 'ics'...

Entre els qui ens volen salvar i els qui ens volen salvar dels qui ens volen salvar acabarem tots guillats.

Júlia ha dit...

En tot cas, per desgràcia, tots coneixem algun visitador mèdic i sabem com s'unta el personal, això fa que donem crèdit a aquestes opinions...