23.3.11

les orenetes de Lluís Llach

Continuo sense veure les primeres orenetes de la temporada, i ja es pot dir que avorreixo de tant parlar-ne. A veure si resulta que quan arribin hauran perdut tot interès.

La kika deia que fa uns dies que passava per un període de fixació en un disc. A mi em va passar el mateix amb una de les peces d'aquest mateix disc. La primera vegada que la vaig sentir, descontextualitzada, sense saber de qui era, em va semblar una música amb un aire kitsch, però sense les connotacions negatives que se sol donar a la paraula. Aquesta barreja de temps passat amb natura, aquest principi com de sirtaki (recull el DIEC aquest terme?) amb continuació de masurca (al menys a mi em sembla una masurca. Va triar expressament una dansa d'origen polonès?) o de valset, aquesta sensació de trobar-se en un altre temps, com escoltant una banda municipal o una orquestra de poble en una placeta no se sap si dura o tendra mentre les orenetes sallen amunt i avall en corbes impossibles que ara van i ara vénen, entrant i sortint de la melodia, aquesta barreja de malenconia i alegria, de crepuscle i de claror... I  aquest final fixat en una capseta de música que es repetirà incansablement.


Com és que Llach va fer aquesta música? Un disc estrany, Porrera, singular.

9 comentaris:

Violeta ha dit...

Certament, Pere, estranya música aquesta de Lluís Llac...
Per les orenetes, a la nostra latitud, haurem d'esperar entre el 6 i el 10 d'abril. Cada any, quan arriben, jo en faig una celebració personal.

Petons.

Allau ha dit...

Em sap greu, Pere, però no sento cap compassió per aquestes musiquetes d'en Llach.

Francesc Puigcarbó ha dit...

afortunadament continúo sense só a l'ordinador. Quan a les orenetes em sembla arriben a mitjans d'abril. A Sabadel, no s'en veuen i amb prou feines tenim pardals, ara, cotorres!

Jesús M. Tibau ha dit...

sigui com sigui una cançó preciosa, que recorda el mític Verges 50. Potser volia unir en certa forma Verges i Porrera, els seus dos pobles.

PS ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
PS ha dit...

Tinc el cor partit, ara no sé què em provoca aquesta cançó, si tendresa ( estic d´acord amb en Jesús) o tot el contrari ( per un moment m´ha semblat sentir els pajaritos d´aquella acordeonista dels anys vuitanta). En Llach em provoca aquest sentiment contradictori,és la música de fons de part de la meva vida però hi ha moments que m´estimo més el silenci de les vinyes.

kika ha dit...

i és que sembla que no s'hagi d'acabar mai aquesta música... que hagi de continuar per sempre :-)

miquel ha dit...

Em tranquil·litzes, Violeta´. No caldrà que estigui pendent cada matí del cel, o cada tarda per si vénen amb la posta. Esperaré l'abril i quan arribi el moment en donaré fe.
Petons.


Ah, Allau... jo sóc un romàntic sense educació musical.


Francesc, jo mai no he tingut altaveus a l'ordinador, m'agrada el silenci; quam cal escolto pels auriculars.
Bé, ja hi ha catalans i catalanes blocaires que les han vistes, però sembla ser, que teniu raó, que aquí arriben una mica més tards.
Ostres, em pensava que això de les cotorres era un fenomen barceloní, i en epòca d'eleccions, més.


A mi també m'agrada, Jesús. Per mi que volia parlar de la intemporalitat, també.


No, no, els xiscles de les oronetes són ben diferents dels de l'acordeonista, A.
El silenci és necessari, però en el cas de Llach -tants anys de músiques i lletres que també arribaven al sud- sempre es pot trobar una cançó per trencar el silenci, fins i tot les seves vinyes verdes segarrianes.

Sí, kika, és una música estranyament -torno a fer servir aquesta paraula- circular.

Montse ha dit...

a mi també em recorda Verges 50.

I al principi, alguna mena de música grega...

sigui com sigui, a mi m'agrada i em recorda festes majors antigues...