Una part de l'Alt Empordà m'acosta a la meva terra, no només per l'orografia i el vent, sinó també pels conreus d'oliveres i de vinya, cada cop més presents i amb més qualitat final. Entre migdia i la tarda fem la ruta dels poblets del vi de més amunt de Peralada: Garriguella, Masarac, Mollet... Dinem a Rabós, a Can Tomàs, restaurant petit i amable, on tenen diversos plats de caragols, però se'ls ha acabat l'espatlla de xai que, com a mínim, volíem tastar tres comensals. Davant del restaurant, un hortet que imagino que subministra verdures i llegums -les faves estan a punt- al cuiner. A la plaça de més avall, una formigonera va descarregant el material que escampen tres nois joves que no semblen del país. Els pobles de l'interior de l'Alt Empordà són més tranquils, encara sense el turisme omnipresent de la ruralia de l'Empordanet.
Pugem fins a la part meridional del Parc de l'Albera. Un cartell en tres llengües ens informa que en aquest paratge es troben exemplars de la tortuga mediterrània. No en veiem -les tortugues són animals misteriosos, savis i discrets, d'aquí la seva supervivència secular-, però, en canvi, posturegen les vaques en els prats que envolten el monestir de Sant Quirze de Colera. Fa un dia preprimaveral; la tramuntana, que imagino violenta en altres moments, bufa suau i intermitent, i els animals van a la seva sense fixar-se gaire en els pocs intrusos que hem pujat a fer un passeig i, si s'escau, a prendre alguna cosa en el restaurant d'uns metre més amunt del monestir i de l'església de Santa Maria. No veig cap informació sobre l'església o el monestir, ara en procés de reconstrucció i que fa poc que va passar de ser propietat particular a pertànyer a l'ajuntament de Rabós. No sé si es pot visitar, tot i que llegeixo que des de fa uns anys s'hi celebren a concerts a l'estiu-la saturació musical dels estius empordanesos és espectacular- que els organitzadors valoren molt positivament.
Del monestir, Pla escriu el següent:
Els comtes d'Empúries tingueren dominis -com els tingueren els bisbes de Girona- en l'espai geogràfic del Rosselló. Observi el lector que els tres grans monestirs benedictins empordanesos (Sant Quirze de Colera, Santa Maria de Roses i Sant Pere de Roda) estigueren enclavats dintre el comtat.
Josep Pla: El meu país.
Ara bé: el monestir de Sant Quirze de Colera fou consagrat pel bisbe de Girona l'any 935.
[...]
Com que és corrent la confusió entre Sant Miquel de Colera, que és un vilatge gairebé marítim, i Sant Quirze de Colera, que és un veïnat molt solitari de l'interior que forma part del terme municipal de Rabós d'Empordà i s'hi va per una carretera que passa per Vilamaniscle i té el coll de Banyuls al nord, convé no equivocar-se de camí. El monestir de Sant Quirze és probablement el més antic d'aquest país. Avui és propietat particular i les seves despulles constitueixen una masia -una de les deu o dotze masies que formen el llogarret, d'accidentada i aspra geografia. Sant Quirze, com sant Pere de Roda (en molt petit), fou a la vegada monestir i fortalesa senyorial: d'una cosa i l'altra només n'hi ha rastres. L'església, avui pallissa, és un temple romànic de creu llatina de tres naus, d'aspecte pobre i sever. L'absis està relativament conservat; de la façana, a penes en queda res; del claustre, en queden dretes dues arcades. S'hi veuen alguns enterraments i algunes làpides. Tot plegat, ben poca cosa. Seria totalment hiperbòlic de creure que aquest monestir és comparable, en qualitat i expansió, al de Sant Pere de Roda. No. És purament marginal i feréstec. Fou protegit amb possessions valuoses, sobretot per part dels comtes d'Empúries, i tingué el senyoriu jurisdiccional d'alguns llocs de l'Empordà. El senyor Botet i Sisó diu (“Geografia” - Girona) que amb el transcurs dels anys “i sobretot amb la introducció dels abats comandataris s'hi relaxà quelcom la disciplina eclesiàstica en el segle XV”. El 1592, en tot cas, quedà incorporat al de Sant Pere de Besalú.
Josep Pla: El meu país.
Que murri, en Pla; fins i tot en els textos informatius introdueix algun element que va més enllà, que suggereix i provoca. La cita del senyor Botet sobre la relaxació eclesiàstica del segle XV podria ser l'origen d'una novel·la pseudohistòrica escrita per algun dels alumnes avantatjats de l'Ateneu. Dels tres monestirs que esmenta, em queda Santa Maria de Roses.
Abans de la posta encara fem una visita a Espolla, on se'ns recorda que és terra de dólmens i de menhirs. Quan passem per Sant Climent -excel·lent vedella amb bolets en altres temps- estic a punt d'intentar l'entrada al campament militar on vaig viure quatre mesos fent de sergent, però suposo que ja no té gaire interès recordar in situ i que, per altra banda, els que pertanyem a la reserva segurament hem de demanar hora amb una certa anticipació.
El dia s'apaga, la lluna creix. En tornar a casa m'adono que encara no he vist cap oroneta.
Pugem fins a la part meridional del Parc de l'Albera. Un cartell en tres llengües ens informa que en aquest paratge es troben exemplars de la tortuga mediterrània. No en veiem -les tortugues són animals misteriosos, savis i discrets, d'aquí la seva supervivència secular-, però, en canvi, posturegen les vaques en els prats que envolten el monestir de Sant Quirze de Colera. Fa un dia preprimaveral; la tramuntana, que imagino violenta en altres moments, bufa suau i intermitent, i els animals van a la seva sense fixar-se gaire en els pocs intrusos que hem pujat a fer un passeig i, si s'escau, a prendre alguna cosa en el restaurant d'uns metre més amunt del monestir i de l'església de Santa Maria. No veig cap informació sobre l'església o el monestir, ara en procés de reconstrucció i que fa poc que va passar de ser propietat particular a pertànyer a l'ajuntament de Rabós. No sé si es pot visitar, tot i que llegeixo que des de fa uns anys s'hi celebren a concerts a l'estiu-la saturació musical dels estius empordanesos és espectacular- que els organitzadors valoren molt positivament.
Del monestir, Pla escriu el següent:
Els comtes d'Empúries tingueren dominis -com els tingueren els bisbes de Girona- en l'espai geogràfic del Rosselló. Observi el lector que els tres grans monestirs benedictins empordanesos (Sant Quirze de Colera, Santa Maria de Roses i Sant Pere de Roda) estigueren enclavats dintre el comtat.
Josep Pla: El meu país.
Ara bé: el monestir de Sant Quirze de Colera fou consagrat pel bisbe de Girona l'any 935.
[...]
Com que és corrent la confusió entre Sant Miquel de Colera, que és un vilatge gairebé marítim, i Sant Quirze de Colera, que és un veïnat molt solitari de l'interior que forma part del terme municipal de Rabós d'Empordà i s'hi va per una carretera que passa per Vilamaniscle i té el coll de Banyuls al nord, convé no equivocar-se de camí. El monestir de Sant Quirze és probablement el més antic d'aquest país. Avui és propietat particular i les seves despulles constitueixen una masia -una de les deu o dotze masies que formen el llogarret, d'accidentada i aspra geografia. Sant Quirze, com sant Pere de Roda (en molt petit), fou a la vegada monestir i fortalesa senyorial: d'una cosa i l'altra només n'hi ha rastres. L'església, avui pallissa, és un temple romànic de creu llatina de tres naus, d'aspecte pobre i sever. L'absis està relativament conservat; de la façana, a penes en queda res; del claustre, en queden dretes dues arcades. S'hi veuen alguns enterraments i algunes làpides. Tot plegat, ben poca cosa. Seria totalment hiperbòlic de creure que aquest monestir és comparable, en qualitat i expansió, al de Sant Pere de Roda. No. És purament marginal i feréstec. Fou protegit amb possessions valuoses, sobretot per part dels comtes d'Empúries, i tingué el senyoriu jurisdiccional d'alguns llocs de l'Empordà. El senyor Botet i Sisó diu (“Geografia” - Girona) que amb el transcurs dels anys “i sobretot amb la introducció dels abats comandataris s'hi relaxà quelcom la disciplina eclesiàstica en el segle XV”. El 1592, en tot cas, quedà incorporat al de Sant Pere de Besalú.
Josep Pla: El meu país.
Que murri, en Pla; fins i tot en els textos informatius introdueix algun element que va més enllà, que suggereix i provoca. La cita del senyor Botet sobre la relaxació eclesiàstica del segle XV podria ser l'origen d'una novel·la pseudohistòrica escrita per algun dels alumnes avantatjats de l'Ateneu. Dels tres monestirs que esmenta, em queda Santa Maria de Roses.
Abans de la posta encara fem una visita a Espolla, on se'ns recorda que és terra de dólmens i de menhirs. Quan passem per Sant Climent -excel·lent vedella amb bolets en altres temps- estic a punt d'intentar l'entrada al campament militar on vaig viure quatre mesos fent de sergent, però suposo que ja no té gaire interès recordar in situ i que, per altra banda, els que pertanyem a la reserva segurament hem de demanar hora amb una certa anticipació.
El dia s'apaga, la lluna creix. En tornar a casa m'adono que encara no he vist cap oroneta.
3 comentaris:
La menció als alumnes avantatjats de l'Ateneu m'ha agradat per la seva mala llet.
Bé, no sé si t´imagines la cara que m´ha quedat en llegir tot el que expliques...vaig fent que si amb el cap tota l´estona i somric.
Deu fer cosa d´un més que vaig seguir les passes que tu has fet, dinada a Can Tomàs inclosa, a part que en general, és el paisatge que respiro molt sovint.
Uns petits apunts per si tornes: les tortugues possiblement encara hivernen o com a màxim comencen a treure el cap. A les basses Sant Romà de Delfià(a Rabós mateix) hi ha un paisatge deliciós per passejar i badar.
Segon, em sembla que el nostre amic Pla pot confondre una mica amb la seva explicació. Sant Miquel de Colera no és el mateix que el municipi marítim de Colera. Sinó que és una esglesiola romànica molt eixerida que hi ha a les muntanyes del municipi de Colera. El mar només l´ensuma, no sé ni si el veu.Sort que diu "gairebé"... Per mi que aquestes "confusions" les deixava anar expressament.
Sobre el monestir de Sant Quirze, és recomanable la visita i fer el camí del Coll de Banyuls, per on van fugir el gener del 39 molts republicans.
Pel que fa al monestir de Santa Maria de Roses, poca cosa en queda, quatre parets només, però visitar la Ciutadella en conjunt val la pena. Te n´adones de l´interès estratègic del lloc i també de l´afany estúpid de l´home per a la destrucció i el poc interès per la història que hi ha hagut durant segles.
Ah, i per últim...les orenetes arribaran, no pateixis. I les vaques de l´albera...bones minyones ;-).
Sisplau, Allau... Qui com ells?
Ei, A., ja veus que algun dia ens acabarem trobant, que el país és petit.
En tot cas, estic segur que haguessis estat una guia i una compayia perfecta en aquest passeig sense rumb per les terres altes.
No et pensis, estic segur que Pla, som tots els escriptors inventa o confon; cosa que no importa gaire.
És veritat que ara les tortugues encara no treuen el cap (fa anys en vaig regalar una que cuidava la meva sogra i que ara té una cunyada; darrerament no me'n dóna notícies, però imagino que això és una bona notícia).
No saps quants anys fa que no m'allargo a Roses... A veure si el més d'abril setgueixo la ruta de la Ciutadella.
Publica un comentari a l'entrada