el manifest del pronom

Truquen a la porta i se sent una veu que pregunta que qui és.
-Jo! -respon ell.
Qui cony és aquest ell que diu que és jo?


pere Palau



Els pronoms, tots, i també els forts, són buits de significat. Jo, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles, no signifiquen res. Cal posar-los una cara i una història; i encara així, qui pot assegurar que quan dic que jo formo part de nosaltres tu -i encara menys ells o els altres- ho acceptis? No és possible que en el fons pensis que més aviat formo part d'ells que de vosaltres?

Avui he llegit, potser no prou atentament, l'article de Fernando Ónega a “La Vanguardia”. L'he llegit en català, però entenc que l'ha escrit en castellà -o potser en gallec?. Llegeixo els articles d'Ónega i, a més, l'he anat seguint en algunes tertúlies, i té l'aparença d'un home moderat. Sobretot a les tertúlies, quan parla després que els altres hagin parlat per dir la seva, sovint buscant equilibrar postures diverses. Onega sembla clar, encara que com tants periodistes d'opinió sempre deixa uns punts suspensius. Sigui com sigui, sé que Ónega és escoltat.

Avui no he acabat d'entendre el seu article per culpa d'un pronom possessiu (alguns dirien que és un determinant més aviat adjectiu): nuestro (nostre), que jo entenc també com un pronom fort: nosotros (nosaltres). El seu article, que podeu llegir sencer aquí, acaba així:

Me da miedo todo esto. Me da miedo, sobre todo, la tendencia, porque la escalada de incomprensión es creciente, los discursos crean adeptos, se adivinan señales de intolerancia y el rencor suele ser el paso que sigue al desencuentro. Yo quiero a Catalunya en España, o España en Catalunya, me da igual. Y quiero a ambas como las hemos soñado en la transición: integradas, respetadas, leales. Lo que está ocurriendo puede ser nuestro mayor fracaso colectivo. Nuestro fracaso histórico.

Nuestro fracaso històrico? Qui forma part d'aquest nuestro? Qui forma part del nosaltres d'Ónega? A quin vuestro o suyo s'oposa o es contraposa el seu nuestro? El títol de l'article, “Catalunya, ¿adéu? (en català en les dues versions de “La Vanguardia”) sembla que em dóna una pista, però després dubto. Realment Espanya... i en català...?