Inevitable malenconia de tarda de diumenge. Després del ruixat apareixen unes espurnes de sol fugisseres de gris enlluernador que sembla blanc. Abans de retornar a la feina suau del capvespre em capbusso en la música, que no m'és gens llunyana, dels joveníssims Jordi i Josep Maria Clua i de Manel Joseph .
I encara tinc temps de retrobar-me en uns versos de Carner ara dispersos en altres obres:
ELS SOMNIS
I
He somiat que dins la mar nocturna
una sirena de bell si d'argent
em deia: -Oh, fill d'aqueixa vil cofurna:
la terra dura sense argent llisquent,
fita avui la mirada taciturna
en les lluors de l'onejar brunzent:
són l'alfabet en argentada espurna
del bell amor, immarcescible al vent-.
I m'abocava a aprendre aquell misteri
d'un gran defallimenet i un gran imperi.
El vent, però, de tot senyal escrit
deixà, en passant, escorrialles soles,
i cantava: -En tan lleus abeceroles,
la lletra mor abans no té sentit.
Josep Carner: La paraula en el vent (1914). En la versió a Ofrena, de l'Obra Completa.
Tant li fot CL
Fa 25 minuts
2 comentaris:
I què poc que ha plogut! De ben segur que, si fa vent, encara serà pitjor, per molt poètic que sigui :(
Ei, Clidice, ara ja ha plugut més, i el que plourà... I diuen que demà farà ponent, que a la tardor sol ser un vent dolç :-)
Publica un comentari a l'entrada