la llarga marxa

Una mica més i m'oblido de la manifestació del dissabte (com gairebé m'oblido de les Tereses, que cada cop són menys). De fet vaig trobar casualment la manifestació a la cruïlla del carrer Aragó ab el passeig de Sant Joan quan ja havien començat a baixar cap a l'Arc del Triomf.

Vaig anar seguint la marxa en sentit contrari a la seva progressió fins arribar a la cua al passeig de Gràcia amb Diputació mentre anava participant des de fora en la festa. Des de fora en sentit físic, i dic festa perquè, al contrari d'altres manifestacions per motius diversos, no em va semblar captar en cap moment espurnes de crispació, sinó una mena d'agermanament de gent diversa que es troba esperançada o com a mínim expectant davant d'un moviment nou que ignora quins resultats aconseguirà o ni tan sols si la finalitat són els resultats concrets. Potser la idea, explicita o inconscient és la pertinença a un nou món que s'adona que el món de sempre ja no funciona. Com serà aquest nou món? Existirà? Quan? Ningú no ho sap.

Cada gran manifestació té, dins de la seva heterogeneïtat, grups que sobresurten. En aquest cas em va semblar veure que els joves predominaven. Banderes diverses, pancartes petites i casolanes, majoritàriament, eslògans orals variats que no recorrien com una onada la totalitat de la marxa sinó que s'aixecaven aquí i allà, veus contra la banca i el capital, contra els polítics i la seua inoperància i credibilitat, al·lusions a retallades diverses, desarrelament del sistema social actual. Més gossos de raça indefinida que en altres manifestacions, també més càmeres fotogràfiques rèflex: els joves tenen tendències icòniques -sempre ha estat així i ara més- i les imatges immòbils o en moviment els són tant o més properes que la paraula.

Jo també busco imatges que em surten a mitges perquè no anava preparat per a la foscor. Copio sobretot les imatge de les parets, dels vidres, dels espais publicitaris. Una em preocupa especialment, la majoria les trobo assenyades; la darrera, la que mostra un home biotherm mig ocult per un eslògan força repetit darrerament, em resulta doblement suggeridora: quants homes biotherm participaven en el recorregut? Més guix o més ordinadors? Més pissarres o més pantalles? La cosa no va de broma.

Barcelona, mentre la manifestació fa la seua via, continua com sempre. Les sardanes de la catedral, el cantant d'òpera del carrer de la Pietat, tots els sostenidors a 5 euros publicitats per unes noies amb paraigües de color taronja, els pintors de la plaça del Pi que ja pleguen -a l'església, una vegada més El concierto de Aranjuez, que deu portar més representacions que qualsevol musical de fama-, al mercat de la Boqueria tenen uns gínjols caríssims i excessivament madurs, però en compro... Si agafés la meitat de la gent amb qui m'he creuat durant el trajecte, muntaria una manifestació tan nombrosa com la que he deixat enrere. Barcelona ja té aquestes coses.

De retorn a casa, els negocis que havien tancat ja tenen les portes obertes. Un cuiner del Tapa Tapa, vestit amb la roba blanca de feina, aparca la moto que potser havia amagat per por o potser l'havia aprofitada per fer un vol. Més enllà, un treballador del Mandarin armat amb una galleda i d'un raspall dur intenta esborrar una pintada que parla dels treballadors...