Li vaig dir que no m'interessava, és a dir, que malgrat els avantatges de pagament que m'oferia pels dos nous volums, el meu interès de consulta es trobava en altres camps i preveia que difícilment tornaria a la història natural i, a més, que els 15 volums que ja tenia m'eren suficients. La senyora em va voler convèncer de la necessitat d'ampliar la Història amb arguments diversos, entre altres l'habitual en aquests casos de les excel·lents fotos dels llibres. L'argument definitiu, copiat potser d'una carta que Alfons el Magnànim va escriure a Cosme de Mèdicis agraint-li el regal d'un còdex, m'assegurava que amb aquests volums augmentarien el meu patrimoni. Potser es referia al meu patrimoni cultural, no ho sé, però en els temps que corren vaig pensar immediatament i únicament en el meu patrimoni econòmic i em vaig atrevir a dir-li que el paper era un patrimoni a la baixa, per molt que veiéssim camionetes que amb freqüència s'aturen al costat dels contenidors per fer-se amb uns quants quilos de paper de format divers. A partir d'aquí la conversa va deixar de tenir futur. Espero no haver estat massa dur en un tema en què ella i jo ens guanyem, o ens hem guanyat, la vida i segurament ens ha aportat moments de felicitat intensa.
És veritat que el patrimoni cultural, intel·lectual i sentimental dels llibres ha estat i és important per a mi, però en l'aspecte econòmic, l'adquisició d'aquest patrimoni ha estat ruïnós. No em queixo, ha estat una tria sovint conscient i la repetiria, encara que actualment internet m'estalviaria una part substanciosa de les despeses que vaig fer. Actualment, si volgués vendre la casa on visc, em donarien, tot i la crisi, força més diners del que em va costar, fins i tot pel cotxe en trauria alguns calerons, o per les càmeres fotogràfiques; qui sap si també podria vendre els testos amb els ciclàmens. Dels centenars de llibres en trauria, amb sort, ben poca cosa; en alguns casos, no els voldrien ni regalats, a nos ser per transformar en masses informes de cel·lulosa.
Penso ara mateix en dipòsits de llibres que tinc pel barri. N'hi havia un, minúscul, al mercat de la Concepció, on els compradors d'aliments materials podien agafar o intercanviar qualsevol llibre, evidentment, no hi havia ningú que vigilés res perquè és sabut que la lectura no té preu. Aquell espai petit ara s'ha reconvertit i allotja l'oficina que es fa servir per centralitzar les comandes a domicili. Al Mercat de L'Abaceria Central, a Gràcia, hi ha una parada on s'amunteguen els llibres vells i nous: qualsevol llibre per un euro i hi ha una guardiola per deixar la moneda; s'agafen llibres? Crec que sí. Es deixa la moneda? No ho sé. Al Punt Verd permanent de la Sagrada Família, deixen a l'entrada un carro metàl·lic com els dels supermercats amb uns quants llibres per donar-los una darrera oportunitat; la darrera vegada que hi vaig anar vaig estar a punt d'emportar-me un Mecanoscrit del segon origen en força més bon estat que el meu, però vaig pensar que algun estudiant potser encara el podria fer servir. Podria continuar amb més dipòsits. Fa dues setmanes, al costat d'un contenidor d'escombraries situat al xamfrà del carrer Rosselló amb el passeig de Sant Joan, vaig veure dos pilonets de llibres en força bon estat que no em va semblar que suscitessin cap curiositat. Hi vaig fer una mirada i una tria. Ara tinc a casa, encara per llegir, tres llibres nous de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona”. Tinc especial curiositat per llegir la conversa entre Jordi Llovet i Josep Maria Civit, publicada l'any 1989, per bé que ja he tafanejat el final:
JOSEP MARIA CIVIT. I farem plans per retirar-nos junts i fer vida de grans senyors.
JORDI LLOVET. ¿A la Garrotxa? ¿A l'Empordà? ¿Al Baix Camp?
JOSEP MARIA CIVIT. ¡A l'Eixample! A la Rambla de Catalunya, entre Mallorca i Provença!
JORDI LLOVET. Vés buscant pis, que jo aniré fent gran la biblioteca...
Quin final més curiós. Una mica més de vint anys més tard, Jordi Llovet va donar els llibres de la seua biblioteca a la UPC, que era l'única que reunia les condicions que ell volia, és a dir, que es mantingués la unitat dels llibres que havia anat recollint al llarg de la seua vida... i li van donar una medalla.
Per on es dispersaran els llibres sense història de la meua modesta biblioteca?
6 comentaris:
Un valor molt a la baixa, en buidar el pis de la meva mare un senyor d'una botiga d'aquestes que tenen cura d'emportar-se coses que no pots guardar em va dir: 'els llibres pesen molt i valen molt poc'. A la biblio del barri hi ha també un taulell d'intercanvi, sempre és ple i veig gent que n'agafa, a la mateixa biblioteca no saben què fer dels llibres que tenen quan han d'ampliar, per manca d'espai. Com diuen 'el model està canviant'. Pel que fa a aquestes enciclopèdies que amb tanta il·lusió vam comprar a terminis -per cert, també tinc la Natural, és la que m'ha fet menys servei, sempre m'ha semblat molt poc divulgativa i un biòleg em va dir que al cap de quatre dies ja estava desfassada- crec que resistiran a casa fins que em mori, però no ho sé, potser algun dia les baixi al taulell dela biblio dissimuladament, de volum en volum...
Haurem d'invertir en valors més segurs, tot i que ves a saber quins són.
Avui és dimarts, Miquel. Arribo a casa en el meu segon trajecte dels quatre que faré avui, de la feina a casa, de casa a la feina, (que treballo cada dia i els dimarts també) i trobo la lectura del teu post que m'encongeix l'ànima...Què en faré jo també de la meva biblioteca, de tots els volums adquirits amb il.lusió al llarg d'aquests anys, de les enciclopèdies, dels diccionaris...?
No vull ni pensar que acabin servint per a pasta de cel.lulosa.
A mi em segueix apassionant llegir sobre paper, olorar les pàgines, posar el "punt" i deixar el llibre fins la propera lectura. I seguiré anant als dipòsits de llibres de Barcelona.
fa uns dies, me preguntava què passaria si les coses, en lloc de tenir un preu establert, se venguessen sense preu, de manera que cadascú pogués comprar-ho d'acord amb criteris subjectius, una barreja entre què podria permetre's pagar, què estaria disposat a pagar, què li semblaria raonable, i també què li agradaria poder donar en senyal d'agraïment o compensació per allò.
passa moltes vegades, a la feina, que la gent se sorprèn que alguns materials siguen "tan barats", mentre altres són "tan cars". no et passa a tu a vegades que un llibre o una música o algun altre objecte que per a tu et sembla molt valuós (per uns motius o altres), te sorprèn "que només valgue" allò que diuen que val?
sí que també passa que hi ha coses que mos semblen excessivament cares... però en general tenim l'opció de no comprar-les.
fixant-mos només en los llibres i la música... sí que poden resultar cars, però em sembla que moltes vegades estaríem disposats a pagar més d'allò que se'n demana, però no tenim l'opció de fer-ho.
jo no compro gaire llibres ni música... però quan ho faig és perquè en aquell moment m'ho puc permetre, perquè és alguna cosa que em fa molta il·lusió, i em sembla que si em donessen l'oportunitat, a vegades no m'importaria pagar més que allò establert.
entre totxos i rajoles, me sembla que si la gent pagués el que imagina que haurien de valdre moltes coses, sovint gastarien més del que gasten ara.
d'això que expliques de les cases, dels contenidors, i de les mancanes d'espai que hi ha a les biblioteques... t'imagines si a cada edifici, al vestíbul, en lloc de trobar les parets pelades, hi haguessen prestatges i els veïns poguessen compartir allà els llibres de casa? també seria una opció... (amb segons quins veïns, no hi hauria prou espai a l'entrada i potser haurien de posar prestatges també a les parets del metro, etcètera :S
Júlia, compte, però, amb alguns buidadors de pisos experts en llibres de segona mà que despre´s venen a preus astronòmics, ho sé.
A mi també em costarà desfer-me dels llibres, fins i tot em fa pena d'aquells que sé positivament (ho sé?) que no obriré mai més.
Valors segurs? tampoc no ho sé. Encara que des de sempre un tros de terra no fa mal a ningú.
Ara que t'escric, Violeta, veig que has sobreviscut amb alegria al doble trajecte d'anada i vinguda -així interpreto el teu somriure final- i això està bé. Només és això, anar fent camí cada dia i arribar satisfet a la nit sense pensar amb el final del trajecte. Qui sap si esl teus llibres -i els meus- es trobaran algun dia en mans que els apreciïn tant com ho fem nosaltres.
I per suposat, continuarenm fidels al paper, encara que jo el compagino força amb el e-reader :-)
Estic d'acord amb tu, iruna, en la relativitat del valor de les coses, sentimentalment i econòmicament. I algunes vegades no m'importa pagar segons quin preu i en altres casos penso que és una estafa -sentimentalment i econòmicament-; ara bé, en el meu cas, sigui quin sigui l'objecte i el seu servei, sempre estaria disposat a comprar-lo a més bon preu.
Em sembla que ets excessivament optimista en la visió futurista de les entrades amb lleixes de llibres. En el meu edifici s'ha arribat a proposar de col·locar un sofà a l'entrada, però no s'ha passat d'aquí. ës clar que una vegada tens el sofà pots posar els llibres, però em sembla que la majoria de veïns més aviat s'adormirien absns d'agar els llibres. Ara, si poséssim una tele panoràmica...
Els llibreters de vell tenen tanta feina per sobreviure que fins i tot els accepto alguna estafa, per exemple, si volen un munt de missals del XIX que tinc per casa...més que res perquè em fa angúnia comprovar com tenien menjat el coco a les meves avantapassades. Els llibres antics o valuosos, pocs i de poc valor,no els dono ni els venc, però és per raons sentimentals, el seu valor també es pot mirar avui per internet, en aquestes llibreries de vell virtuals a les quals sóc adicta, però, vaja, cap fortuna, no val la pena, ni per a l'estafador ni per a l'estafada.
Jo ahir em vaig enrotllar una mica massa amb el comentari i a l'hora d'enviar-lo hi va haver un problema i el vaig perdre (per voler editar-lo i treure'n les moltes errades que hi havia).
Ara hi tono fent-ho el més ras i curst que puhui:
1. Deia que jo proposava que cadascú fes una llista (mica en mica) fins arribar als 50 o 60 llibres que poses a disposició d'algú persona concreta que en vulgui algun.
Cal que t'ho digui per mel i indiqui llibre.
Tu li reserves.
Arrivat el dia D o si vols el dia L de LLibre... es busca un lloc agradable i prou gran com per encabir-hi 50 o 100 blogaires que s'hagin afegit a la iniviativa (pendent encara d'organitzar) .
I aquell dia es munta un TROC gegant ...
amb farra orgiasticokermèssica inclosa (facultativament, és clar)
Lectura de pàgines (una per participant...etc.) Pot ser una nit blanca o una marató d'intercanvi que podria passar al Guinness i tot...
Si algú aixeca el dit per participar-hi, quan siguem 5 o 6 ja ho podem començar a muntar ... sense pausa pero sense estrés de cap mena...
I si no us agrada la idea .. la podeu llençar al cabàs...
_________
PV jonse
Publica un comentari a l'entrada