Al mòbil, textual: EL MINISTERIO DE ECONOMIA I HACIENDA HA RESUELTO FAVORABLEMENTE SU PENSION, EN FECHA PROXIMA RECIBIRA LA NOTIFICACION Y SE LE ABONARA EL PRIMER PAGO. El que el PP diu ara va a missa.
Amics i companys, joves i grans, s'han interessat i s'interessen per la meua nova situació que gairebé hauria de mantenir en la clandestinitat en els temps que corren i després de les tendències publicitades en mitjans diversos per periodistes i aficionats imbècils: exfuncionari i pensionista! Que sento? Quins plans tinc? Doncs la veritat, responc per cortesia les seves preguntes i afegeixo algun detall segons els grau d'intimitat amb els enquestadors, però no puc dir res que sigui precís perquè, en el primer cas, els sentiments són diversos i sovint boirosos, van i vénen; quant a la segona pregunta, m'invento ficcions qui no sé si poden ser realitats, però que desitjo que siguin prou divertides.
Els dos darrers contactes relacionats amb el tema han estat, aquesta nit i en aquest ordre, la meva substituta i una companya jubilada. La C. M'ha fet sobretot preguntes que li he respost com calia; per exemple, no li he dit que vaig deixar les claus sota l'estora ni que la pista per aconseguir entrar en el meu exordinador és Orwell (quatre números: fàcil, fàcil!), que no s'ha d'atabalar la gent quan comença una feina nova; finalment, després de parlar d'alguns aspectes laborals i de la nostra vida (compartim, entre altres vicis, el tabac i les poques ganes de matinar) ens hem animat mútuament. La M. ha trucat per felicitar-me per la meua nova condició i hem intercanviat experiències vitals; també m'ha dit que ella pensa que sobretot no em lligui a horaris excessivament fixos, que ja n'hem tingut prou. Hi estic d'acord, crec.
Parlar de la jubilació i de les seues circumstàncies podria ser interminable i avui no tinc gaire temps perquè encara he d'enllestir alguns serrells amb l'iPod abans d'anar a dormir -ai, el despertador!-, de manera que acabaré amb un fragment musical que sempre havia desitjat incloure en algun post i que avui em sembla especialment indicat, tot i que si el traduïu hauríem de concretar alguns matisos.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
SIMPLEMENT, ES UN PROCÉS AL QUE UN S'HI ADAPTA, i en quatre dies s'hi troba molt bé. Una de les bestiesses més grans que s'han inventat és treballar, ja se que no hi ha més remei,pero sense treballar hi ha tant a fer....
De vegades en els temps que corren tinc mala consciència i la sensació de viure de renda, sobretot quan constato que tanta gent jove que penca molt guanya menys que jo, però, vaja, la mala consciència em dura poc, de fet, com diuen les actrius, 'vaig començar molt joveneta' -a treballar-.
De tota manera el gran nombre de jubilats i prejubilats entre els quals em moc m'inquieten, temo que acabarem sent un problema i ens hauran d'eliminar d'alguna manera, al menys que siguis ràpida i indolora.
No vull donar idees però si sorgís un líder que proclamés una mena de nazisme on els jueus de l'època fossin els jubilats em temo que se'n sortiria. De fet, fins Niño Becerra, en un context seriós va ironitzar sobre el tema: si tothom morís als seixanta anys no hi hauria crisi.
En tot cas, un tema per a pensar-hi.
Tens tota la raó, Francesc: treballar és una maledicció bíblica que encara dura, tot i que els aturats...
La veritat és que aquests dies vaig just de temps; m'ho hauria de fer mirar.
Júlia, comparteixo aquest pensament de la mala consciència que ara ens volen tornar a estimular sobretot des de la manca de consciència de molts que tenen i tindran molts més diners que nosaltres.
Si els jubilats fem un partit... No ho sé, potser s'hauria d'eliminar els nens que, la veritat, no se sap quin servei fan i tots els pares se'n queixen.
Publica un comentari a l'entrada