15.5.12

sense and sensibility

Com que és tard i volem sopar a casa, ens aturem a l'Open a comprar una barra de pa, sempre cruixent i sempre de gust estrany. Mentre la Joana paga, jo m'entretinc a fer una foto al cartell que hi ha penjat al sostre, just a sobre i davant de les ampolles de ginebra de marques diverses -no veig la Giró. La caixera -no el guàrdia que es passeja entotsolat en els seus pensaments- s'adona de la meua intenció i em diu que no és permès de fer fotos. Faig cas del seu plural i amb un clic retorno l'objectiu a les tenebres metàl·liques. Sortim.

No acabo d'entendre totes aquestes botigues, o empresaris o treballadors dels empresaris, que no volen que es facin fotos en els seus establiment o del seu establiment. A la fi, em sembla que més aviat haurien d'estar agraïts que se'ls fes publicitat, com és el cas del meu apunt. La veritat, però, és que el que m'indigna és que desconfiïn de la precisió de la paraula i deïfiquin la força de la imatge. A veure, deixo la imatge... i què?
























En canvi si parlés de l'estranyesa que em va provocar veure aquests rellotges espanyols com a moneda de canvi en ple cor de la ciutat en una empresa que ha intentat equilibrar la seua procedència geogràfica amb la hipotètica sensibilitat dels seus compradors, alguns dels quals fins i tot ballen sardanes apreses als seus centres els diumenges... Si parlés de com em costa d'entendre el seny i els sentiments -o la sensibilitat- de qui ha organitzat aquesta campanya de barata... Si m'imaginés per un moment, i ho argumentés, que potser els que tenen la seu a Madrid saben coses que ignorem els qui no sortim dels territori, com, per exemple, una imminent intervenció del govern central en la nostra paupèrrima, econòmicament parlant, nació i ja estan preparant el desembarcament: l'hora H del dia D...

¿Si parlés de tot això i més, no els importaria gaire perquè saben que avui, més que mai, són ben pocs els capaços arribar a llegir mil paraules seguides? És possible. I també és cert que jo només he arribat a les 397, i les que falten serien les més clares, les més punyents, les definitives. Però qui és capaç de perdre mil paraules parlant d'un rellotge, ni que siguin tres, com el misteri de les persones divines.

3 comentaris:

Sani Girona Roig ha dit...

Si no arribes a les 1000 paraules, no valen una imatge.

No sé on llegia l'altre dia que en Vallcorba havia dit en algun lloc que aquella frase que una imatge val més que mil paraules era una "gran mentida" però que no li van fer cas.

No t'hi escarrassis. La propera vegada, mira de fer de paparazzi... Tot el que no està manifestament prophibit està permès... I prohibicions de fer fotografies no n'hi ha a tot arreu..
Sense flaish es poden fer moltes fotografies... innocents.

_______________

Sani Girona Roig ha dit...

La foto del James Stewart a la "Finestra indiscreta" és una xulada.
I em recorda el molt que sempre m'ha agradat en el cinema veure plans de zooms, peepingtomescos i voyeuristes o no, amb binocles, càmeres, periscopis, etc...
Felicitats !

miquel ha dit...

Això de les fotos o les imatges, Sani, depèn. Algunes vegades guanya la foto, d'altres la paraula. D'entrada, però, la foto és més fàcil de llegir, més immediata.
Jo sempre faig cas de les prohibicions si hi ha agents de l'autoritat davant: només en vaig fer una. Uf, el flash em molesta, tergiversa en la foto ràpida.
Confessaré que tinc la mateixa afició que tu per teles i similars :-)
Gràcies.