6.5.12

el crepuscle definitiu a Villa Urania?

Fa tres o quatre anys, després d'escriure un article sobre Comas Solà, vaig tenir la intenció d'anar a veure Villa Urania, la casa que tenia l'astrònom al carrer de Saragossa i que va llegar a l'Ajuntament amb unes condicions determinades. Vaig saber que la casa l'ocupava una escola i em va fer mandra acostar-m'hi; en primer lloc, perquè no veia clar amb quin esperit acollirien la meua peregrinació astronòmica, però sobretot perquè vaig pensar que si bé l'ocupació escolar hauria respectat les parets, ben poca cosa devia quedar del mobiliari, els papers i l'instrumental de l'astrònom. I va anar passant el temps.

Divendres, en llegir el bloc de l'Eulàlia i altres fonts d'informació, vaig saber que l'ajuntament havia decidit enderrocar la casa, i la del costat, per fer-hi, quan les circumstàncies ho permetessin, uns quants pisos d'aquells que compres per viure-hi durant 70 anys, un petit casal -cal deixar content el veïnat organitzat- i una escola-bressol -ai, els nens!

Avui he anat amb la Joana a Villa Urania, no tinc clar si amb la intenció de fer una darrera visita a la casa d'un dels personatges que més admiro, d'escopir a la closca pelada o peluda dels cretins -que no hi eren, però que diuen que salvaran els arbres- o de contribuir, amb presència i esperit, a un desenllaç positiu. Per què no es pot respectar Villa Urania i convertir-la, com volia Comas Solà en el seu testament, en un equipament cultural amb predomini de les activitats astronòmiques?

En arribar davant de la vil·la, hem trobat un noi que, com nosaltres, no tenia ben clar el motiu de la seua peregrinació, però sí, com nosaltres, la consideració envers l'ajuntament. Poc després ha arribat un membre de l'Agrupació Astronòmica Aster, que deu ser l´única d'aficionats que queda a Barcelona. I encara un antic lluitador veïnal de Sarrià. Petita tertúlia informativa amb dos horaris concrets: diumenge a les dotze moguda davant de la casa; dilluns a les vuit, concentració per impedir l'enderrocament.

Podria dir més coses, però repetiria el que ja han dit l'Eulàlia Petit, la Mercè Piqueras, la Pilar Rahola i alguns altres als quals podeu accedir dels dels enllaços anteriors. Jo vull acabar, en aquesta nit de lluna plena, amb un petit fragment del llibre Astronomia -durant alguns anys de capçalera- de Comas Solà. I si no hi ha cap altra alternativa, espero que al comiat de Villa Urania hi hagi com a mínim tanta gent com aquesta nit al camp del Barça en el comiat de Pep Guardiola, un altre dels prohoms del país amant de les estrelles i de la cultura.

La Astronomía es una Ciencia eminentemente espiritual: es una Ciencia que, en sus investigaciones, no persigue ningún fin material. Aun cuando, no son escasas sus aplicaciones a la vida práctica, como la Navegación, la Geografía, la Geodesia, la Cronología, etc., estas aplicaciones, conforme dijo no ha mucho un gran matemático francés, son le petit côté de la Astronomía. Esta Ciencia nos revela la grandeza de las leyes naturales y nos descubre horizontes infinitos de luz y de vida. Dada la evolución progresiva del espíritu humano hacia un estado de honda consciencia, bien podemos decir que su conocimiento elemental constituye una necesidad para cuantos sienten el valor de su propia dignidad, no permitiendo que su vida se deslice inconscientemente sin haber sabido jamás en qué mundo han vivido y de qué Universo forman parte integrante.

J. Comas Solà, Barcelona, 1935.

I no afegiré res sobre dignitat i consciència. Ja ho veurem.






5 comentaris:

fra miquel ha dit...

L'ajuntament, si no destrueix patrimoni cultural el desvirtua o el malmet per deixadesa.
Si m'ho permets deixo aquí quatre ratlles del cas de can Fargues:
Al barri (abans poble) d'Horta es va salvar (¿?) la Masia de can Fargues, construïda al voltant d'una torre de guaita del segle XII, gràcies a la mobilització veïnal.
La finca estava en mans privades i en Carles Gaig, persona lligada al poble d'Horta des d'antic va voler-hi fer una escola de restauració. No li van deixar. Després una constructora hi volia fer una llar d'avis, un pàrquing i no sé quantes coses més. Els veïns es varen rebotar. La pressió ciutadana va aconseguir que l'ajuntament comprés la finca per fer-hi una escola de música municipal i per restaurar els jardins. No sé, si hauria estat millor la proposta d'en Gaig. Ara, aquest notable restaurador, ha marxat del barri :(
La Masia i el jardí estan abandonats. S'ha fet un projecte que no respecta la totalitat del jardí i tal com està el tema econòmic... dubto que allà hi tinguem escola de música en aquest segle...

Se m'acut que si en Guardiola anés dilluns a Villa Urania i se'n fes ressò la premsa, potser es salvaria (¿?)
Si hi vas tu.... que tingueu sort.
Una abraçada

Eulàlia ha dit...

M'ha agradat molt la teva nota, copio el text d'en Comas. Gràcies

Violette ha dit...

Fa anys que visc al barri i que em miro la caseta amb ulls d'enveja...Justament la setmana passada vaig passar-hi pel davant i vaig veure amb tristesa l'estat en el qual està. Però vaig seguir carrer Saragossa amunt mentre pensava que no m'ha d'estranyar que enderroquin una casa bonica en una ciutat on ja no queden cafès antics, botigues precioses o torres increïbles (com l'escola on vaig anar de petita), tot plegat en nom de la modernitat i el disseny. Quan passejo per altres ciutats, espanyoles o europees, m'entra una ràbia sorda i inútil.

Enric H. March ha dit...

Dintre d'un temps farem com sempre es fa a Barcelona, lamentar-nos d'allò que hem destruït i fent arqueologia de la insensatesa.

miquel ha dit...

Estic compeltament d'acord amb tu, fra miquel, sobretot en l'aspecte de desvirtuar o malmetre. Els nostres representants sovint són d'una insensibilitat o aculturalització aclaparadora. Val a dir que, en la meua opinió, determinats grups de ciutadans pensen més en el benefici que els poden fer les parets que en la cultura o com se li vulgui dir.
Entenc que Guardiola, just aquests dies, no està per gaires causes solidàries i que no pot atendre tothom :-)


Gràcies a tu, Eulàlia, per fer-nos arribar notícies de la barbàrie.


Tens raó, Violette, la nostra ciutat s'està convertint en un parc temàtic d'una mediocritat insuportable. El que no sé és fins quin punt hi contribuiem amb els nostres silencis, amb els refugis que encara trobem.


Què puc afegir, Enric? És ben trista tanta lamentació a posteriori, però si so incapaços d'anar més enllà de la paraula crítica...