l'edat obscura

A vegades -moltes més vegades en els darrers temps-, penses que és una llàstima que la fragmentació en tantíssims camps del coneixement -podria dir cultura, però em sembla que hem de redefinir el terme- o de la informació i el fet que molts trobem múltiples interessos i perspectives dels dels quals mirar-nos i mirar el món, sovint inevitables maneres de sobreviure a l'hostilitat exterior i, també, interior, ens condueix a una atomització personal i social que ens fa incapaços de fer una llista de prioritats en tots els camps de la nostra curta història individual i col·lectiva.

Rellegeixo el paràgraf anterior i convinc amb mi mateix que ni els més fervents seguidors de la prosa humanista es perdonarien l'ús de tanta subordinació sense conclusions. Faig una pausa i m'autoabsolc sense judici per no dir res. Com s'absolen -i fins i tot es justifiquen- els de Bankia -i similars- i els qui l'han permès, els responsables de tots colors que continuaran fent vies d'alta velocitat o aeroports que canten un imperi absurd i inexistent...

M'aturo en els punts suspensius del paràgraf anterior perquè conec la inutilitat de continuar i diversificar. Al mateix temps, em sap greu compartir amb tanta gent aquesta inutilitat d'assenyalar camins inevitables de reaccions col·lectives i definitives.

Demà continuarem, incapaços de trobar cap artefacte explosiu terminal, continuarem parlant dels àtoms en una país dictadura encoberta i lleis dels més forts, on les combinacions de protons i electrons són d'una ineficàcia provada.