Marta Pessarrodona, un tast

Deu passar ben bé mitja hora de les set quan entro per la porta de la facultat de lletres. Travesso el patí i vaig al que ara en diuen els jardins romàntics. En alguns bancs hi ha estudiants, o a mi m'ho semblen, i altres que no ho són, tret que s'entri a la universitat als tretze o catorze anys. Vaig avançant sense escoltar cap remor poètica: potser m'he equivocat de dia? Podria ser, sovint em passa, però sempre recordo l'hora. A la fi, uns indicis. Passo pel costat de l'estany sense granotes i amb un únic lliri vaticà. Els entro per rereguarda, però donant la cara al públic. On sou? No vam quedar que ens hi trobaríem? No m'estranya, que tot plegat ha començat a les 11 i el sol ja es pon. Quants en som, cinquanta? Ja en som prou. M'assec al fons, més incòmode, però amb més perspectiva. La noia de costat fuma i veig que cap guarda de seguretat li diu res: és un bon senyal o és de la casa.

Ja no puc escoltar Blanca Llum Vidal i em sap greu, però sí tots els altres: Jordi Boladeras, Txema Martínez, Marta Pessarrodona, Màrius Sampere. Escoltar versos, encara que algunes vegades tinguin paraules impossibles i les gavines de llenguatge críptic vulguin prendre'n part, és una delícia mentre declina el dia en aquesta illa cèntrica i llunyana alhora, desconeguda. Deixar-se portar pels sons, també el de la font, i distreure's, si convé, amb les fulles que mou el vent d'ignota procedència (més tard sabré que el vent de dalt ha atiat el foc entre Rasquera i el Perelló i que ara bufa la marinada).

Em podria haver estalviat la introducció, ja ho sé, perquè el que importa és la veu dels poetes. No entenc com és que en aquests actes programats per velles institucions -i si són noves igual- no hi ha ningú que reculli els mots que diuen, els ritmes que deixen anar, les rimes que, si s'escau, escampen al vent. Tan poc que costa, en diners i en espai, conservar la memòria viva.

En fi, jo deixo avui un petit tast de Marta Pessarrodona, a qui conec ben poc -esmenaré l'error-; a la pantalla, sobre fons crema; un altre poema seu que, vés a saber per què, en l'última estofa em remet al comentari d'ahir de l'Olga, i és que els lectors som tan especials...





Enyoro Lowells i Borges i Cernudes
i Ribes i Carners de les meves ribes,
per més que arribessin tard a la meva vida.


Els sentiments? Sense variació:
Eros i Thànatos condicionen encara
fins i tot garbuixos de fragments, de paraules.


Passos, petjades...


Són els anys? Són els meus
anys, gens desavesada
de la lírica més primfilada?


Temps ben incomprensibles...


El Cèsar d'avui
ni tan sols sap on són els seus colons,
ni les seves marques d'ampla geografia.


Tot és com si no fos,
i una feblesa s'escampa,
talment com una malaltia.

Marta Pessarrodona: “L'estat de la poesia” a Animals i plantes.