9.3.13

agafo vents metàl·lics sense anestèsia


El vent d'aquesta primavera avançada em porta on vol. Surto a la plaça de Sants. El vent -aires de vapor vell de barri- m'empeny a la biblioteca. M'enlairo amb l'ascensor -som dos de camins divergents- fins al tercer pis. Les biblioteques ja no són el que eren. Omplen l'espai les harmonies inharmòniques i harmòniques del metall. Em deixo emportar per músiques encara sense premi. Al final, faig un fos en negre i em confio al vent del retorn. Davant meu, l'esquena recta, una dona s'encamina a la boca del metro. Tangentalietats, allunyaments, silencis dels vagons plens de sons metàl·lics. Una, dues, tres, quatre, cinc, sis parades. Superfície. La suavitat del vent que em deixa a casa.



2 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Ven metàl·lic i en certs moments recremat, olisa pesats, nàusea.
El netro xerrica, acosta i allunya.

miquel ha dit...

Bé, bé, Olga. Bona interpretació.