Avui havia començat a escriure una
coseta sense importància sobre el cel, l'infern i altres indrets
invisibles, però un comentari de la Júlia llegit fa un moment m'ha
fet canviar d'opinió. Ben pensat, potser les paraules següents
tracten també del cel i de l'infern.
Deia la Júlia, referint-se a les sardanes i a una època determinada: La sardana va ser força valorada pel 'règim' perquè era folklore i es fomentava un cert regionalisme amb allò dels coros y danzas y, a més, per a la moralina de l'època evitava balls més pecaminosos, ho havia sentit comentar a capellans i monges, això.
La segona part del seu comentari m'ha portat indefectiblement a un text de Pla. I com que fa temps que Pla no apareix per aquí i el text el tinc ben present, avui li dono sortida:
La sardana treu, del cos d'una dona, un gran rendiment. Una dona ben feta, ballant amb els braços enlaire, la carn viva, palpitant sota la roba, és una realitat a la qual l'escultura, la millor escultura, no ha arribat, encara, notòriament. L'escultura no pot ésser lànguida ni desmaiada. Requereix un pneuma tibant i turgent. La sardana, ballada a la manera moderna -puntejada-, posa el cos d'una dona ben feta en la màxima tensió vital que un cos femení pot arribar a tenir.
Per a arribar a aquest prodigi de plasticitat ha calgut escriure sardanes sincopades, d'una ritmació violenta, fàcilment comprensibles, notòriament vulgars, però capaces de moure un paralític. Això ho han fet els dos més cèlebres compositors de sardanes actualment vivents: dos bohemis empordanesos: Vicentet Bou, de Torroella de Montgrí, i el vell Vicens, de l'Escala.
Josep Pla: “La substància”, a El meu país.
Per si de cas, no m'embolicaré en
apreciacions personals, no tinc cap més interès que donar
publicitat al fragment, i que cadascú jutgi. Vull indicar que allà
on Pla diu “prodigi de plasticitat”, en un primer esborrany havia
escrit “prodigi de sensualitat”. Recordo, també, que s'ha de tenir en
compte el moment en què Pla va escriure això; actualment la mitjana
d'edat de les balladores (i els balladors) en la majoria de les
places sardanistes potser li farien variar lleugerament el
plantejament i les conclusions, però jo sé de què parla.
7 comentaris:
No me'n puc estar, Miquel...
tant el fragment de Pla com el teu darrer paràgraf em semblen totalment concordants amb la ideologia del segle XIX.
En aquest cas, em sento orgullós -jo que sempre fujo d'orgull- de discrepar amb tu i amb el senyor Pla.
I ja em perdonareu... (o no), però després de llegir-lo repetides ocasions, segueixo veient Pla com Samaranch: dos pedestals amb peus de fang.
A les places públiques la ballem els vellets però als concursos i a les cobles, tocant, hi ha molt de jovent.
En un programa de la tele sobre sardanes molt bo que va finar, com tants d'altres, en recordo un en el qual reblaven el text de Pla amb imatges en directe mostran oscil·lacions femenines en actiu de les dansaires.
La sardana és un tema més controvertit del que sembla, en els seus inicis hi va haver discrepàncies entre l'empordanesa i l'altra i molta gent va plànyer que fos motiu per oblidar d'altres danses en erigir-se en monopoli.
Els progres del meu temps la bescantaven perquè era barretinaire i tot això.
Sobre la moralitat, recordo que un dia, fa gairebé cinquanta anys, vaig escoltar una conversa entre un urbano i uns senyors que semblaven forasters espanyols: 'aquí sí que no hay malos pensamientos ni nada de eso', comentaven.
La secció femenina va fomentar els balls regionals, també la sardana i fins i tot alguna cançoneta, conec gent de Galícia o d'Andalusia que en sabia alguna en català gràcies a la programació de batxillerat, el regionalisme era un cert valor.
En una demostració sindical antiga es va ballar la Santa Espina -només música, no es podia cantar- com a sardana multitudinària de cloenda i la gent que mirava la tele a casa del veí que en tenia estava absolutament emocionada.
La sardana no té la culpa de res. Avui el jovent, més enllà dels concursos ja que en aquests, com he dit, sí que hi veig jovent, s'estima més enfilar-se fent castells, els temps han canviat.
Miquel, per si no pots tornar al meu blog et porto la meva contestació del teu amable comentari, i disculpa la tardança, m'he entretingut massa llegint a Ramon Llull.
Gràcies.
***
Miquel, disculpa si he trigat tant a contestar-te, la veritat és que m'he entretingut molt. Estava parat llegint moltes cosses "Del 'Llibre d'Amic e Amat'
un dels teus versos preferits de Ramon Llull, i d'un lloc m'ha portat a un altre i un altre.... Són les cosses que té internet...
Llegint m'he trobat un trosset molt antic de Ramon Llull d'un llibre seu que m'ha fascinat, encara que no ho comprés massa bé. Però sona tan dolç que he volgut posar-ho aquí per compartir-ho, encara que imagino que tu ets una persona tant culte que de Ramón Llull ho saps tot.
“Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba; e los aucells feniren llur cant, e l'amic morí per l'amat en l'alba.
Tocava l'amic a la porta de son amat ab colp d'amor, esperança. Oïa l'amat lo colp de son amic ab humilitat, pietat, paciència, caritat. Obriren les portes deïtat e humanitat, e entrava l'amic veer son amat.
-Digues foll: has diners? Respòs: -He amat.
-Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni dugats? Respòs: -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats.
Tant amava l'amic son amat, que de tot ço que li deïa lo creïa, e tant lo desirava entendre, que tot ço que n'oïa dir volia entendre per raons necessàries. E per açò l'amor de l'amic estava entre creença e intel.ligència.
Los senyals de les amors que l'amic fa a son amat són: en lo començament plors, e en lo mig tribulacions, e en la fi mort. E per aquells senyals l'amic preïca los amadors de son amat.
Amor és mar tribulada d'ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge. Pereix l'amic en la mar, e en son perill pereixen sos turments e neixen sos compliments”.
http://amiceamat.blogspot.com.es/2013/07/198.html
Dia 3, Desembre
Odorà l'amic flors, e remembrà pudors en ric avar, e en luxuriós, e en desconeixent ergullós. Gustà l'amic dolçors, e entès amargors en les possessions temporals, e en l'entrament e iximent d'aquest món. Sentí l'amic plaers temporals, e l'enteniment entès lo breu traspassament d'aquest món e los perdurables turments als quals són ocasió los delits qui a aquest món són agradables.
I penso que tens raó, mai serà sant, serà beat.
Salutacions.
Ben vist, gatot. És més, en el meu text, encara que curt, potser també es veuen vestigis ideològics del XVIII, i no m'atreviria a dir que fins i tot del món greco-llatí.
Quant a la literatura de Pla (Samaranch a penes el conec, i no m'interessa)ja he argumentat una mica el que hi penso en algunes ocasions, no en el cas d'avui, esclar.
Júlia, sobre La Santa Espina m'has fet recordar una anècdota de quan tenia 16 anys. Al col·legi fèiem una festa de fi de curs tots els anys amb espectacles diferents a càrrec dels alumnes (jo en vaig fer el discurs introductori i les presentacions dels "números"). Havíem pensat, amb l'acord dels professors capellans, la majoria valencians, que acabaríem les actuacions amb la sardana esmentada, però a darrera hora, el bisbe Salord, que presidia l'acte, no va donar el seu consentiment. Que consti que la majoria dels organitzadors no érem en aquell moment especialment catalanistes ni sardanistes.
Gràcies per venir fins aquí compartir la teua lectura, Josep. I m'alegra que el meu comentari t'hagi fet anar a llegir els versets de Llull i t'hagin agradat.
Ei, que jo conec quatre coses de Llull, però m'agrada llegir-lo de tant en tant.
Una amiga i excompanya meua, que fa literatura a 1r de batxillerat, els escriu a la pissarra un verset d'aquests només un dia a la setmana. Els alumnes l'han de llegir, han de pensar-hi i, si volen, han de dir la seua. Evidentment, l'activitat no té cap repercussió en les notes, és per pur plaer. Sembla que els alumnes estan entusiasmats i demanen més versets, però, com aconsellava el mateix Llull, cada verset té per objecte reflexionar durant tot el dia, en el temps que deixin les altres activitats.
I confirmo, no el faran sant; encara ara l'església se sent incapaç d'unir harmònicament fe i raó
El que trobo molt interessant és el que fa la teva amiga. I la millor prova de què és una cosa formidable està en els seus alumnes.
Aquest no és el cas, el de Ramon Llull, però moltes vegades el llenguatge que els poetes fan servir per comunicar les seves idees em costen de trobar la seva resposta, No sabria dir-te que representa el seu missatge, és com una obra d'un pintor. Per això quan trobo aquests petits versos sí que gaudeixo.
Moltes gràcies, Miquel.
Ho deia perquè Pla (sí, ja sé en el moment que ho va escriure) sembla que les rotllanes només les formessin dones... Si la seva perfecció en la descripció fos com s'ha volgut vendre, probablement que no hauria obviat la plasticitat/sensualitat dels homes.
I del teu paràgraf... m'ha semblat d'altres temps la referència a l'edat de les dansaires. M'ha sorprès, sincerament.
Però és d'agrair que et prenguis la crítica, poc explicada, amb aquesta esportivitat acadèmica. I és que ho deu portar l'ofici...
El de la meua amiga ha estat un experiment molt satisfactori, és veritat.
De fet, Josep, Llull a partir dels 30 anys només tenia un objectiu, acostar l'home (avui diríem també la dona) a Déu. La seua vastíssima obra té moltes variacions i incisos, però l'objectiu final era inamovible.
És veritat que sovint ens passa que gaudim amb el que llegim més amb els sentits que em la raó, més en el goig del conjunt que en l'anàlisi de les parts. Això està bé, també.
Insisteixo en el meu agraïment per venir a compartir.
Salutacions, Josep.
Home, gatot, Pla feia literatura, és a dir, triava, combinava, tergiversava, mentia, deia veritats, feia fluir la llengua, la forçava (poc), imaginava (no excessivament) etc.
(i l'edat dels dansaires)
És un dels pocs esports que practico, i encara.
Publica un comentari a l'entrada