els oblidats i els desconeguts

De tant en tant, sobretot quan per alguna circumstància algú el recorda, hi ha qui es queixa que tal o tal altre escriptor s'ha oblidat, que ja no se'l llegeix, que n'hi ha d'altres de menors que ocupen més espai en les pàgines dels mitjans, en les escoles, en els blogs, en les reedicions... Segurament els qui ens queixem tenim raó, però no hem d'oblidar que més enllà de les publicitats, l'acte de lectura és personal, intransferible i, sovint, solitari, i que és possible que els oblits públics siguin compensats amb escreix per les lectures privades, confessades o no, confessables o no.

Si bé parlem dels oblidats, i, en conseqüència, els rescatem de l'oblit, rarament parlem dels desconeguts, per una raó òbvia, no es pot dir res del que es desconeix. Per exemple, si preguntéssim als lectors habituals, la gent que llegeix una mica de tot, sobre l'obra de Ray Bradbury, estic segur que la majoria citarien dos llibres: Les cròniques marcianes (1950) i Fahrenheit 451 (1953). I encara en el segon cas, és possible que l'aproximació a l'obra fos a través de l'excel·lent pel·lícula (1966) de Truffaut. Alguns lectors parlarien també de les narracions de L'home il·lustrat (1951). Més enllà d'aquestes obres, de fa més de 60 anys, i alguna altra, poca cosa més podríem dir la majoria de lectors d'un autor que va escriure pràcticament fins la seua mort ara fa encara no dos anys. Quantes novel·les o llibre de narracions més? Quants guions cinematogràfics? I les obres de teatre? Bradbury és un oblidat (qui l'ha llegit aquest any?) o un desconegut? Doncs les dues coses. Parlar de les causes de l'oblit o del desconeixement, parcials o totals, és un tema massa llarg, per intentar desenvolupar-les aquí, i tampoc no arribaria a cap conclusió convincent.

Possiblement, el més desconegut de Bradbury són els seus poemes. Quants poemes de l'escriptor nord-americà han arribat a les llibreries del país? Segurament cap, fins l'any passat. I Bradbury va publicar cinc llibres de poemes (a més dels poemes no recopilats en edicions regulars) que finalment va editar en castellà Cátedra (Ray Bradbury: Poesia completa, Cátedra, Madrid, 2013 -edició bilingüe a cura de Jesús Isaías Gómez López-). M'hi jugo el que sigui que l'obra poètica de Bradbury (ara és secundari parlar del seu interès o qualitat) en aquest país nostre difícilment serà oblidada perquè segurament no serà gaire coneguda.

Més com a curiositat que amb altres finalitats, deixaré aquí un poema del seu primer llibre, When Elephants Last in the Dooryard Bloomed (1973). Ja se sap que no se'm pot demanar la traducció. El poema es titula “Groon” i pot recordar en algun aspecte “Jabberwocky”, de Lewis Carroll (per a més informació sobre “Jabberwocky”, llegiu aquest i aquest post d'Allau, i els que calgui); a mi, em va venir el pensament, res a veure, esclar, l'Antaviana de Calders.

What is the Groon?

My young dog said.

What is the Groon;

Is it live, is it dead?

Did it fall from the Moon,

Has it arms, legs, or head?

Does it walk,

Or Shamble and amble or stalk?

Is it dust, is it fluff?

Is it snuff

For a ghost that will sneeze itself inside-out,

Then, outside-in, turnabout!?

  

Can it walk on the wall?

Will it rise, stay or fall?

Does it moan, groan, and grieve?

What tracks does it leave

When it walks in the dust

And makes prints by the light ,

By the moldy light of the Moon?

 What’s the Groon?

Is it he, she, or it?

Does it sprawl, crawl, or sit?

Is it shaped like a craw or a claw or a hoof?

Does it tread like a toad in the road

Or mingle on the shingle high path

Of our roof?

There, aloof, does it tap in the night

And go down out of sight in the rain-funnel spout?

Is it strange going in,

But even more strange coming out?

 Has it shadows to spare?

Is it rare?

Does it croon for a loved one, oh,

Much like itself

In a grave or a tomb

Where it shuttles a loom,

Spins new shapes for itself

Made of moon-moss and lint,

Sparked with Indian flint

Struck from Indian graves

Where old Indian braves

Put their bones up on stilts

Where their mummy-dust silts

Join the corn-stalks in dance;

And wind off the hills

Chills wild smokes torn from roves

And the dust churned from hooves

Of ghost horses stormed by

In the middle of the night—

What a sight! What a sight!

Is this, then the Groon?

  

Is it old as the Sphinx?

Is it dreadful, methinks?

Is it Dire, is it Awe?

Does it stick in your craw?

Is it smoke or mere chaff?

Do you whimper or laugh

At this skin of a snake left to blow on the road?

Is it cool-iced hoptoad or deep midnight frog

That goes Splash! If you jump?

Does it . . . bump . . . ‘neath your bed

Near the head or the toe?

When it’s there, is it there?

When it’s gone, where’s it go?

  

What’s the Groon?

Tell me soon. . .

For the Moon’s growing older,

And the wind’s growing colder,

And the Groon? It grows larger and bolder!

And darker and stranger!

My soul is in danger!

For there creep its hands

Twitched from shadowy lands,

Reaching out now to touch

And to hold and to . . . clutch!

  

Quick, sunlight, bring Noon!

Fight shadows, fight Moon!

Give me morning, bright sun!

Then my battle is won.

For the Groon cannot fight

What is Sun, what is Light!

It will wither away

With the dawn, with the day!

But . . . !

.  .  .  come back . . . next midnight . . .

With its scare. . . and its fright. . .

Once again we will croon:

What’s the Groon!

 What’s. . . the . . . Groon . . . ?