jardí amb gat

-...I com és que encara no hi ha cap carrer dedicat a Jaume Perich a Barcelona?

-Queda dit.

Entrevista de V-M Amela a Forges

Em pregunto si algú, sabedor que passarà a la posteritat, ha fet mai un testament dient que preferiria que el seu nom s'immortalitzés -pel temps que fos- en una plaça, en un jardí o en un carrer; o potser en una plaça i en un carrer, per no haver de penedir-se més tard de la tria. No crec que Perich pensés gaire en aquestes coses, però el cert és que em consta que li han dedicat algun carrer, per exemple, a Sant Cugat o a Sentmenat.

Potser per a Perich fa més una plaça. Una plaça petita, amb tres o quatre gats assidus -només un?- i poca gent. Una plaça on pogués dibuixar tranquil·lament, però prop del centre per poder fer una volta ràpida i inspirar-se en aquesta nova ciutat tan canviada... A l'espera que li dediquin un carrer, com demana Forges, la plaça -anomenada jardí- ja la té a Barcelona. És un d'aquests llocs recuperats a l'interior de l'Eixample entre els carrers Bailén i Girona. S'hi entra per la Gran Via, i si vas una mica despistat ni t'adones que el passadís entre edificis acaba en un lloc més gran amb alguns arbres, algun banc... Prohibit jugar a pilota i que s'hi passegin els gossos, potser perquè no molestin els gats que, excepte el de la placa a la paret, encara no coneixen el lloc.

 

I des del balcó que mira la plaça, que encara no existia quan hi vivia la Lina, me la imagino cantant tan fluixet que ningú no la sentiria unes versos de García Lorca que trobo que s'adiuen al període electoral: oros, copes, espases i bastos; tothom prest a oferir. Corre que te pillo!