Al
centre de la plaça hi ha el monument, que és una mica cursi...
Segons
va dir el senyor Parellada a Josep Pla
Reprenc
el fil encetat fa uns dies i que també pot lligar amb el d'ahir, el
d'aquests llocs de Barcelona que per raons diferents apareixen poc en
les converses barcelonines. A diferència dels Jardins de Jaume
Perich, el conjunt escultòric a què fa referència el senyor
Parellada no només es troba ben a la vista, sinó que és un dels
més antics que es conserva a la ciutat. Potser té la desgràcia,
com altres monuments, que queda al mig de la calçada i la gent no
s'hi pot apropar suficientment per admirar o denigrar els detalls. Hi
fem una mirada i passem més o menys indiferents per la seua dreta o
per la seua esquerra. Va, ens hi acostarem una mica. Comencem per la
inscripció:
I ara permeteu-me que
sigui excessivament llarg per als qui tenen la intenció de continuar
llegint. M'ho permeto perquè no teclejo sinó que copio. Adverteixo,
a més, qui si algú no en té prou, puc continuar. Sigui com sigui,
espero que la properera vegada que passeu per la vora del monument li
dedicareu com a mínim una salutació, admirativa o pejorativa, mai indiferent.
L’1 de juny de 1856
s’inaugurà al Pla de Palau la Font del Geni Català, com a
homenatge al capità general José (sic) Bernaldo de Quirós, marquès de
Campo Sagrado, qui va promoure la portada d’aigües de Montcada en
uns anys de sequera aguda. Per això, l’escut nobiliari del marquès
figura en un lloc destacat del monument amb la inscripció: "Después
de Dios, la casa de Quirós". El projecte del monument és de
l’arquitecte Francesc Daniel Molina i les estàtues van ser
realitzades pels germans Baratta di Leopoldo, marbristes italians que
aleshores treballaven a Barcelona. Les quatre estàtues laterals
simbolitzen les quatre províncies catalanes i els quatre caps de
lleó que ragen aigua per la boca, els rius Llobregat, Ter, Ebre i
Segre. La figura que domina el monument i li dóna nom representa el
geni català, i alguns autors asseguren que no és obra dels germans
Baratta, sinó de Josep Anicet Santigosa, que ja havia intervingut
pocs anys abans en la columna dedicada a Galceran Marquet.
Inicialment va ser realitzada completament nua. Però pocs dies
després de la inauguració, com que, segons explica Puig i Alfonso,
"anaven dones a processó feta a prendre vistes de la gentilesa
de formes de l’esmentada estàtua", el bisbe de la diòcesi va
intervenir davant les autoritats i, muntant de nou les bastides
retirades poc abans, van castrar-la a cops de martell i a
cuita-corrents es va haver d’improvisar un plec de draperia que,
durant més d’un segle i mig, va tapar la part pecaminosa de
l’estàtua. Després de la Guerra Civil, la font va ser reparada
per l’escultor Frederic Marès, qui va afegir uns trossos que
s’havien trencat de les ales, els peus, les mans i l’estel i la
palma que aquestes sostenen, però va mantenir el púdic tapall.
Aquest va ser retirat a mitjan anys vuitanta, i va quedar a la vista
l’entrecuix mutilat del geni, només amb testicles, fins que, en
començar els anys noranta, una restauració promoguda per la
Campanya municipal per a la Protecció i Millora del Paisatge Urbà
va afegir-li, a manera de pròtesi, un penis que semblava un tub,
realitzat amb resines per un picapedrer. Alhora, van substituir també
amb resines les parts que Marès havia refet a la postguerra i que
s’havien separat del bloc principal per l’acció dels elements.
Totes aquestes resines van ser retirades finalment en una restauració
molt rigorosa realitzada entre els anys 2007 i 2008 per un equip de
sis restauradores dirigides per Mercè Marquès. El nou modelat dels
trossos de les figures ocupats per les resines retirades i algun
altre que no s’havia refet en la poc seriosa reforma de 1990, va
ser realitzat amb fidelitat a partir de fotografies antigues, per
Abel Vallhonesta i la realització en marbre a partir del modelat, i
la seva fixació en les figures, va ser obra de l’escultor Ferran
Regàs. Es van respectar aquelles parts que havia refet Marès de
manera diferent a l’original, com les ales dels cavalls que
inicialment havien estat com de papallona.
En la dificultosa deliberació sobre què fer amb el
penis castrat del geni, es va decidir retirar-li l’afegit de 1990 i
deixar-lo sense, com l’Hermes de Praxítel·les, que té unes
proporcions semblants a les del Geni, ja que no es disposa de cap
dibuix de l’obra original i és impossible saber, per tant, quina
forma i tamany li havien atorgat els escultors que van crear-lo.
Qualsevol incorporació en aquell lloc seria tan imaginativa i poc
respectuosa com la que va exhibir de 1990 al 2007.
Alhora, el departament municipal d’Arquitectura i
Projectes Urbans, responsable de la restauració, va fer una neteja
de fongs i va substituir la instal·lació d’aigua. També es van
fer noves, en bronze, les lletres de la placa al·lusiva al Marquès
de Campo Sagrado.
Tot i l’impressionant treball de recuperació, el
monument és una obra molt castigada pel pas dels anys i potser algun
dia caldrà plantejar-se si dur-la al museu i substituir-la per una
còpia nova.
2 comentaris:
S'agraeix la informació, Miquel.
Hi passo de tant en tant pel seu costat. Però en moto. De manera que m'és difícil fixar-me en detalls. Un cop que hi passava en qualitat de caminant, li vaig fer una foto. Em cridava l'atenció l'estel que aguanta sobre el cap.
Ara sé alguna cosa més d'aquesta figura gràcies al teu post.
abraçada
No et pensis, Miquel, jo durant nou anys hi vaig passar cada dia -anava a la feina- i en sabia ben poca cosa. la pedra sovint és muda, fins que un dia t'atures i preguntes.
abraçada
Publica un comentari a l'entrada