de restaurant

Si vaig fer l'altre dia la foto del grup presidit per Urània, és perquè vaig anar a fer un vol per veure l'estat de conservació del Set Portes i què oferia la seua carta. A fi de mes em toca dinar-hi i volia tenir una idea de l'estat de la qüestió, encara que fos des de fora. Val a dir que també em va estimular una lectura de Pla de feia ben poc, de la qual copio el final:

-... en canvi vostè no menja res.

-No té cap importància. En el món hi ha d’haver de tot. Ja se sap. D’una altra cosa li volia parlar... La cuina que vostè presenta, senyor Parellada, és realment bona?

-Jo crec que sí. No és una cuina excessivament refinada. El que no té dubte és que és una cuina normal, elaborada amb les coses més corrents del mercat, feta sense cap trampa, molt sana i extremament abundant. I, a més, barata. És una cuina excel·lent i, a més, proposada a la saturació de la clientela que passa per aquest restaurant. És una cuina normal dirigida a persones normals. No cau mai en la primarietat de les cavernes ni en les complicacions dels refinaments més elaborats.

-Les crítiques que ha produït la seva cuina, han estat importants? Aquest és un país de poca crítica real i de molta inventada.

-Sí senyor. És clar. Els primaris, les persones que no saben el que és menjar, m’han criticat. Quan van als restaurants, molts peninsulars demanen dos huevos fritos y un bisté con patatas. Aquests han trobat la cuina complicada. Els refinats massa simplistes diuen el contrari. Què vol que hi faci? Jo he tingut un criteri i l’he portat a cap. He presentat una cuina normal i abundant. M’ha semblat que aquest era el bon camí i l’he seguit. I potser no ho he errat, atès l’augment de clients que d’una manera creixent, envaeixen cada dia aquest establiment tan venerable. Aquests porxos i aquestes Set Portes són l’essència del vuitcentisme català, aquest vuit-cents que ha estat tan anàrquic i tan criticat i que ha creat la cosa més important que té la nostra vida material: el proteccionisme industrial. El proteccionisme fou la fi del colonialisme peninsular, que durà segles. Ací davant té la Llotja de Barcelona, que és un edifici antic recobert per un neoclassicisme una mica inflat, com correspon a l’hiperbolisme del món modern. La Llotja és importantíssima i s’hauria de conèixer més bé. En aquesta Llotja hi ha un record del senyor Güell i Ferrer, gran dialèctic, home intel·ligent i discret, autor principal del proteccionisme. El senyor Güell i Ferrer és l’home més important del nostre país, del segle passat però de molt sobre la resta. I aquí, a la cantonada, té la plaça de Palau: a la dreta, mirant cap al Parc, hi ha el mar i la Barceloneta; a l’esquerra hi ha un carrer estret que porta a Santa Maria del Mar, que és la nostra parròquia –església importantíssima. Al centre de la plaça hi ha el monument, que és una mica cursi, després, el Govern Civil, edifici que té una gran història vuitcentista i, més enllà, l’estació de França. Com vostè pot veure, no crec que es pugui negar que Les Set Portes té una situació magnífica.

Josep Pla: "Les Set Portes" (1947), dins Articles amb cua.

La vida del Set Portes ha estat tan vasta i variada que seria inútil intentar resumir-la i valorar-la ara; tampoc no és que en tingui ganes ni gaire informació de primera mà. Qui el freqüenta en l'actualitat? Hi va encara tanta de gent de fora de Barcelona com abans, quan pujaven o baixaven a passar el dia per fer alguns recados? No ho sé, però ho dubto. Conserva encara ara la filosofia que exposa el senyor Parellada? No ho sabria dir. Ara, el que es veu des de les portes deu ser, fa no fa, el mateix que li ensenyava el senyor Parellada a Josep Pla, turistes a banda.

A veure què tal el dinar, a part de la companyia. Per cert, un dels meus restaurants preferits es troba no gaire lluny, al carrer de l'Argenteria: el Senyor Parellada. Sóc de gustos senzills.