Sant Joan, amb ritme circadià

Coves gran delit:

el de saltar foc.

Víctor Obiols: “Ara t'ho dic”, dins D'un juny dur, Labreu edicions, 2014.

Sonen encara petards i s'enlairen els darrers coets humils en el meu trosset de l'Eixample que toca Gràcia. Revetlla, focs, ball, coca, xampany, gent nova i vella... neòfits, convençuts i escèptics i el record més intens, el de les fogueres que se salten. Delit impossible ara i aquí, perquè, encara que l'alçada de les flames no tingui importància -el salt és un instant de màgia-, el diàmetre dels focs és excessiu... En fi.

Segueixo la tradició del bloc de compartir uns versos aquesta nit de Sant Joan. Avui, d'un llibre encara nou, amb pròleg de Pere Gimferrer. Trenta poemes, un per cada dia de juny, més un de regal. Potser els qui no coneixen Víctor Obiols per aquest nom, el recorden com Víctor Bocanegra, músic i cantant. Qui sap si escoltar-lo i llegir-lo aviat serà moda.


Defensat de tot de fulles de tall,
i quan menys t'ho esperes,
embadalit d'una pampa groga que ha caigut,
d'un llom de llibre expectant,
ple de promesa futura, en present de dogal...
fixes ulls i no ho vols veure:
cau l'espasa amb què no comptaves.
La fresca contínua ració de consuetud.
Hi ha redreça sota les voltes?
Cantonada. Racó. Raó de ser de l'angle.
Viscut de fora, trenques el cantó,
tallant, agut, punxent de canícula.
Per dins, el viu, fitant la pols,
amagant sota sostre un cap que vola,
que rebull, que batega sol.

I hi ha la vigília, la tombarella circadiana,

entabanada la vida en calendaris necessaris,
gairebé sistemàtica trasmudança
de soles domiciliaris, traüts i paperassa del tafur...
De somni, tintinabulars porcions,
prolongacions d'allò vist en revers,
així el vers rebut, no pas donat. Viscut.
En brut. Retall de l'ombra que t'habita,
la dita en mínima peroració
insomne, afuada d'energia astuta
-conclusió-
de passar per on no borda cap perill.

Dia 24 de sant-joan-decapitat