contrapunt: el temps immòbil, o potser tot el contrari

A penes una llambregada distreta mentre baixen. Ell, més prop dels seixanta que dels cinquanta; ella no deu passar gaire dels vint. Les mans agafades, sense parlar. Ni m'hagués adonat que ens creuàvem si no hagués esta perquè ella ha dit, fluixet, el meu nom. Ens aturem, xarrem. Ella acaba, de moment, els estudis, està il·lusionada; el pare està il·lusionat amb ella, i diu, diverses vegades, que el futur és seu; ella somriu i continua explicant les seues històries. Se'ns ha fet tard per anar on volíem i baixem fins a la llibreria. Mirem els llibres lentament, sense pressa, sense propòsits, cadascú per la seua banda. Jo acabo primer. Un somriure de comiat. Com que vivim al mateix barri, ens trobarem la setmana que ve, el mes que ve, potser ja passat algun any, i reprendrem alguna conversa amb velles complicitats.

Si no hagués estat per la portada amb una reproducció de Turner i pel títol, El color en Venecia, no l'hagués agafat. Tinc records tan vagues de Venècia... Decadent i vital, vella i moderna, fosca i lluminosa, freda i càlida, intemporal. De Boito, no en conec res, si exceptuo Senso, de Visconti, bastida sobre un relat seu.

Vaig llegint sense pressa perquè no vull acabar. Gairebé em quedaria al principi imaginant possibles continuacions, o no imaginant res:

Nebot, avui he fet noranta anys, i he fet testament. Deixo quasi tots els meus diners, unes cent mil lires aproximadament, a la teua germana Maia, que té set fills i és vídua, amb la condició que cada any passi tres mil lires a la meua bona Menica, que és molt gran i està massa cansada per ocupar-se de res. També és ben veritat que la bona Menica em fa enfadar totes les santes nits. No vol anar-se'n al llit abans que jo, per molt que li demani i li pregui; i mentre escric a la claror d'aquest llum d'oli i li netejo la metxa, vet aquí la teua tia, a l'altre costat d'aquesta taula, dormint amb el gat negre sobre els seus genolls. Des de fa mig segle que fem la mateixa vida plàcida i dolça i tan ràpida que les setmanes volen com si fossin dies; i la meua estimada velleta ben maca, amb la còfia blanca midonada, quan es desperta i aixeca el cap, em mira sobtadament els ulls, i em crida: “Carlo!”, a mi em fa bullir la sang a les venes com si fos un jovenet.

Camillo Boito: “El demonio mudo”, a El color en Venecia, Gadir Editorial. Traducció de Elena Martínez (retraducció del fragment meua)