La mare prem el botó
que indica el replà que compartim. El nen, que ha crescut una mica
des que el vaig veure per darrer cop, recita a poc a poc números d'un
dígit sense cap ordre evident, començant pel 5.
Jo, que penso que el
diàleg als ascensors és obligatori amb els coneguts, m'afegeixo al
recompte i incloc dos dígits: 10.
El nen, segurament
molest per la intromissió o perquè no he esta capaç d'encertar la seqüència adequada,
amb la cara a l'alçada de les meues cuixes i paral·lela al meu cos,
aixeca només els ulls cap als meus i, desafiant, em diu: 32.600.
Li dic que no puc
competir amb la seua xifra, però ell, per tancar definitivament
qualsevol contraatac -amb els grans mai se sap-, fa un somriure
sorneguer i, lentament, amolla: INFINIT! Em sento totalment derrotat.
Responent la pregunta
de la mare, explica, després d'una lleugera vacil·lació, i potser
vacil·lant, que infinit vol dir extraterrestre, molt lluny en
l'espai i el temps.
Si no fos que sóc de
lletres -la metafísica no ajuda gaire- i no sé del cert com va això
de les magnituds extraterrestres, i també, cal dir-ho, perquè se
m'acut la rèplica massa tard, quan ja obrim les portes
dels pisos respectius, hagués replicat: INFINIT AL QUADRAT! Encara
que segurament haguéssim necessitat un nombre megainfinit de pisos per
concretar totes les potències i, la veritat, era l'hora de sopar i
tots teníem gana; el nen, més.
3 comentaris:
Ha, ha, ha... Una pujada amb ascensor molt entretinguda...
Molt divertit !!! Hasta el infinito y mas allà !!! amb l'Alexis ho hem repetit i repetit... ara ja hem canbiat l'eslogan !!! estic fent unes classes magistrals perquè encara que soc Mare ara els temps i les modes han cambiat una mica... m'agrada estar al dia :)
Però, arribats a l'infinit, Carme, quedava molt poca conversa :-)
Ho veus, jaka, jo, com que no sóc pare, ni avi, estic fora de modes i he d'assabentar-me de com va el món a l'ascensor :-)
Publica un comentari a l'entrada