24.10.14

el temps que passa, i alguna cosa més, en un aniversari incert


Aquest principi de setembre vaig pensar que era l'aniversari del blog, no d'aquest, sinó del primer blog que aquest continua. Quants anys fa? No sabria dir sí són deu o onze, i tampoc no és qüestió de consultar als companys d'aleshores que tenen el do de la memòria, i de qui encara conservo referències, la data precisa.

Han passat deu o onze anys i he anat escrivint, poc o molt, de tot una mica, segons venia el dia, en solitud i amb complicitats, amb complicitats noves, amb pèrdues que no adjectivo, i amb les solituds inherents a l'escriptura. Alguns som -ho recordeu?- deu o onze anys més grans, cosa que en si mateixa no vol dir res: el temps no té cap altre significat que no sigui allò que l'omple.

Segurament en algun moment,en algun aniversari, vaig escriure alguna cosa semblant a l'anterior, però no ho buscaré, prefereixo rellegir altre material. De tot plegat, el que m'agradaria recordar, just ara -demà serà una altra cosa- és per què vaig començar a escriure un mes de setembre, acabades les vacances i a punt de començar les classes. Potser ho vaig escriure. Per què continuo escrivint? Tampoc no ho sé, però no em sento especialment encuriosit per la resposta, de la mateixa manera que em sembla intranscendent preguntar-me quan deixaré d'escriure i per què.

15 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

deus ser el més veterà de tots, llevat potser del Toni Ibañes, o un dels més, jo també vaig comença a finals d'agost de fa vuit anys, però a publicar regularment a primers de setembre.

Enhorabona! i a seguir escrivint.

Júlia ha dit...

JO l'octubre de 2004, fa deu anys, i crec que molts blogs van sortir en aquella època, dels quals en quedem poquets en actiu.

I que durin-durem

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Clarissa ha dit...

Feliç Bloguiversari, Miquel!

Allau ha dit...

Fa poc he fet l'aniversari del blog, però ja no ho celebro; però això no treu de felicitar-te per la constància.

Helena Bonals ha dit...

El meu primer bloc, fa set anys i pico.
Són molts, deu anys! Jo vaig fent, em visitin o no.

Oliva ha dit...

PER MI,EL BLOC ES UNA MENA DE TERAPIA,I SE MAN FOT SI TE O NO TE VISITES...I VAIG PER 8 ANYS,CERT QUE HE TINGUT QUE PARAR ENTRE MITJ, PER ENFERMETAT UNS QUANTS MESOS,PERO MENTRES AN DURIN LES FORÇES,ANIRE TIRAN.ES UNA GRATIFICANT OBLIGACIO.FELICITATS¡¡¡

Pais secret ha dit...


No recordo com vaig venir a parar al teu blog -quan jo encara no en tenia-. Suposo que a través d'algun enllaç, com sol passar.
El que em va cridar l'atenció primer de tot, va ser una foto d'un paisatge que tenim en comú. Per això mateix vaig tardar tant de temps en comentar...
El que si crec recordar és el que em va portar a fer-ho. I no me'n penedeixo. He après molt aquí.

Per molts anys Miquel.
I gràcies.

jaka ha dit...

Ahir vaig deixar un comentari però ?

Fa molts anys que paso per aquí Pere-Miquel !!!

abraçades,

fra miquel ha dit...

Aish! Els aniversaris...
Jo tampoc recordo quan vaig començar a seguir-te.
Escrivim quan ens va bé i tenim ganes de fer-ho. Ves! I si un dia deixes d'escriure o ho fas menys sovint serà, molt probablement per què has trobat una altra activitat que t'ocupa el temps.
Felicitats, doncs, per l'aniversari
Una abraçada

miquel ha dit...

No, no, Francesc, queden uns quants veterans, el què passa és que potser no compartim tots els mateixos circuïts i alguns escriuen més esporàdicament.
Gràcies, de moment, la cosa va (va com va, esclar:-)

Haurem de fer una trobada real o virtual amb els de la quinta, Júlia; tot i que això dels anys...


Gràcies, Clarissa, encara que ja veus que no sé precisar el naixement.

Ja ens fem grans Allau; de fet jo tampoc sóc gaire amant de celebracions, sobretot d'edats incertes.
Gràcies, constant sí que ho sóc en això d'anar omplint pantalles, cosa que té un mèrit discutible.

La qüestió és aquesta, Helena, anar fent, i tu ho fas molt bé.


Sí senyora, Oliva, sempre endavant, que aturar-se no porta enlloc.


Jo tampoc no recordo quan vaig trobar-te A, però va ser un feliç encontre. Ja ja, fa gràcia això que dius que vas tardar a comentar perquè compartíem paisatge, alguna gent ho pot trobar misteriós.
No em facis envermellir.
Gràcies a tu per compartir.


I jo per casa teua, jaka, i és un plaer.
una abraçada


Gràcies, Miquel. això de l'escriptura, a petita escala, en mi ja és compulsiu, però tens raó, qualsevol dia pot sortir alguna altra cosa.
Una abraçada.




Carme Rosanas ha dit...

Jo sí que recordo on et vaig trobar, et vaig trobar als Camins. Dels Camins al Pere i del Per al Miquel.

Moltes felicitats per l'aniversari, encara que sigui incert... jo sí que me'n recordo sempre de quan vaig començar.

Seguirem passant per aquí i aprenent coses i conversant quan vingui bé.

Una abraçada ben grossa...

miquel ha dit...

:-)
Gràcies, Carme. Jo sóc un desmemoriat, ja se sap, encara que més que quan amb exactitud, voldria recordar per què.
I jo anant a casa teua a admirar, dialogar i trobar estímuls.
Una abraçada ben grosssa

Pais secret ha dit...


El misteri d'un riu,d'un pont, d' una muntanya i unes illes. Gran misteri!

:-)

miquel ha dit...

Gran misteri, sí, molt ben condensat ;-)